Política Estat espanyol

#10N Votar “amb el nas tapat”? Arguments per no caure en el parany del “mal menor”

La posició d'Unidas Podemos davant la repressió a Catalunya i la seva insistència a entrar a un govern amb el PSOE, ha generat cabreig i decepció entre moltes dels seus votants. Tot i així, apareix la idea de votar “amb el nas tapat”. Però la lògica del “mal menor” només acaba enfortint al règim. Per això, des de la CRT cridem a votar a la CUP a Catalunya i proposem un vot nul a la resta de l'Estat en solidaritat amb el poble català.

Diego Lotito

Madrid | @diegolotito

dissabte 2 de novembre| edició del dia

A Catalunya hi ha actualment més de 40 presos i preses polítiques, comptant als líders independentistes condemnats a 13 anys de presó, els membres dels CDR detinguts el 23S i desenes de joves ingressats a la presó preventiva per participar en les mobilitzacions d’octubre. Enmig d’aquesta enorme escalada repressiva, una organització mínimament democràtica hauria d’estar convocant a sindicats, col·lectius i forces de l’esquerra per a mobilitzar-se a tot l’Estat. No hi ha mitges tintes ni equidistància possible: o s’avala la repressió a tot un poble encapçalada pel bloc PP-PSOE-Ciutadans-VOX-Monarquia, o es crida a enfrontar-la als carrers mitjançant la més àmplia mobilització social. Perquè l’ofensiva repressiva contra el poble català colpejarà com un bumerang a tots els moviments socials i la classe obrera de la resta de l’Estat, més encara en un escenari on se sotja una nova crisi capitalista. Per això, no defensar al poble català és també renunciar a defensar les llibertats democràtiques i les conquestes socials de tot el poble treballador.

No obstant això, l’esquerra reformista espanyola, com Podemos, Izquierda Unida i Más País, han avalat la sentència del procés cridant a acatar-la i fins i tot han saludat l’actuació de les forces policials contra el moviment català, criminalitzant a la joventut que es mobilitza. Això ha estat un gran salt en la seva adaptació a un règim monàrquic i repressiu, que nega el dret a decidir dels pobles a cop de pals i repressió.

Et pot interessar: El dia que Pablo Iglesias va fer una crida a acatar una sentència infame

És per això que moltes i molts activistes i votants d’Unidas Podemos en les últimes eleccions estan indignats i es pregunten què fer.

El "mal menor" sempre prepara un "mal major"

Alguns plantegen que un vot nul (en comptes de votar a Unidos Podemos) acabaria “afavorint a la dreta”, o que “no cal deixar de votar, encara que sigui a qualsevol partit”. Volem respondre a aquests arguments.

En primer lloc, és important aclarir una qüestió tècnica. Segons la Llei del Règim Electoral, els vots nuls (aquells dipositats en un sobre diferent a l’oficial o que continguin una papereta modificada o que no sigui oficial, per exemple, amb un lema en solidaritat amb Catalunya com proposem des de la CRT), no es considera un vot vàlid. Per tant, no es comptabilitza i no influeix en absolut en el repartiment d’escons segons el sistema D’Hont. O, dit d’una altra manera, ni beneficien ni perjudiquen cap partit al no comptar per al repartiment de seients. Per tant, és fals que el vot nul beneficia als partits més grans, o que “es transfereix a la dreta”.

Però anem als arguments polítics, que són més importants. En aquests dies ha sortit a la llum una campanya a través de diverses pàgines de Facebook, que segons una recerca d’eldiario.es estaria finançada de forma encoberta pel PP, que promou l’abstenció amb la intenció de treure-li vots al PSOE i UP. Ràpidament, el PSOE ha sortit a instrumentalitzar a favor seu aquesta mateixa campanya, demanant que ningú s’abstingui d’anar a votar, intentant mobilitzar així a tots aquells votants socialistes decebuts, insistint que, si no voten, això beneficiaria al PP.

El debat sobre aquesta qüestió ha estat present en els actes electorals de llançament de campanya. Pedro Sánchez va començar el seu discurs d’aquesta manera: “Farem un exercici perquè ens escolti Pablo Casado allí on estigui: Anirem a votar sí o no?”, va preguntar al públic. “Clar que votarem, votarem progressista, per un govern fort, votarem pel PSOE”, rematava Sánchez. El PSOE intenta d’aquesta manera redoblar la seva campanya pel “vot al mal menor”, tractant d’evitar que el cabreig de milers de persones s’expressi mitjançant l’abstenció, com a Andalusia. Volen fer responsables del creixement de la dreta a aquells que estan cansats de les polítiques neoliberals del PSOE, per no voler votar-los una vegada més. Però cal dir-ho clarament: si la dreta creix en les eleccions és perquè els suposadament “progressistes” estan portant endavant polítiques de dreta.

Et pot interessar:Lucía Nistal: “Aquest 10N a Madrid, votem nul en solidaritat amb el poble català”

La proposta de votar a la CUP a Catalunya i un vot nul en solidaritat amb el poble català a la resta de l’Estat és oposada a aquestes maniobres i “operacions” creuades entre PP i PSOE, perquè és un vot contra el règim monàrquic i la seva repressió, en la qual estan coalitzats. Per això, apunta a la necessitat de construir una altra esquerra, una esquerra valenta, que no se subordini al bloc dels social-liberals del PSOE.

La lògica del mal menor o el conformisme cada vegada major

Però a l’esquerra del PSOE, moltes persones que en anteriors eleccions van votar a Podemos, es troba amb la disjuntiva de què fer en aquestes eleccions. Algunes ens diuen: “És terrible el que està fent Podemos amb Catalunya, la veritat que em trauma anar a votar-los”; o s’indignen amb les declaracions d’Alberto Garzón criminalitzant a la joventut catalana: “entre els militants més joves cau fatal”. No obstant això, després sostenen que “és millor votar amb el nas tapat a Podemos que deixar de votar”.

Et pot interessar:Mentre la Policia reprimeix brutalment, Alberto Garzón criminalitza a la joventut catalana

La idea del “mal menor” està profundament arrelada, fins i tot entre els sectors més d’esquerra. Aquesta lògica és un dels mecanismes pels quals la dominació dels règims democràtic burgesos s’ha sostingut de manera persistent en tota la seva història. Ja Antonio Gramsci ho explicava en els seus Quaderns, quan deia que “El concepte de mal menor és un dels més relatius. Enfrontats a un perill major que el que abans era major, hi ha sempre un mal que és encara menor, encara que sigui major que el que abans era menor. Tot mal major es fa menor en relació amb un altre que és encara major, i així fins a l’infinit.” [Quadern, 16 (XXII)]

En les últimes dècades, aquesta lògica ha florit oferint la possibilitat d’una “alternança” entre “conservadors” i “progressistes neoliberals”. Apel·lant al “mal menor” i mitjançant la crida a “enfrontar a la dreta”, el règim bipartidista espanyol funciona i es manté fa més de 40 anys. Aquest és un mecanisme característic de les democràcies liberals a nivell mundial, la “fortalesa del qual” justament es troba en aquest parany. Amb la mateixa lògica, el Partit Demòcrata nord-americà s’ofereix com a “mal menor” enfront de Donald Trump, o el peronisme kirchnerista aliat als governadors més conservadors i antidrets d’Argentina es presenta com a “mal menor” davant el macrisme. O la candidatura de Lenin Moreno, que es va presentar com el mal menor enfront del “retorn del neoliberalisme” a l’Equador, i veiem com va resultar el malmenorisme equatorià.

La lògica del mal menor promou el conformisme i porta a esborrar artificialment els punts d’acords fonamentals entre conservadors i “neoliberals progressistes”: tant el bloc de la dreta hegemonitzat pel PP i el bloc “progressista” encapçalat pel PSOE defensen l’escalada repressiva contra el poble català, la criminalització a la joventut com a Altsasu, l’aplicació de reformes laborals que garanteixen la precarietat, la defensa de la corona, el rescat financer als bancs, les polítiques austeritaries de la UE i defensen els interessos de les grans multinacionals espanyoles que espolien recursos als països d’Amèrica Llatina.

La insistència d’Unidas Podemos a “entendre’s” amb el PSOE i formar un govern de coalició amb Pedro Sánchez durant tot aquest temps, així com els governs comuns PSOE-Podem en diverses comunitats i ajuntaments, només han aconseguit rentar-li la cara als social liberals, enfortint-los, fent creure que podem esperar d’ells quelcom favorable per als interessos dels treballadors i la joventut. I el pitjor és que, per a intentar que aquesta operació sigui possible, Podemos continua renunciant a reivindicacions democràtiques elementals com enfrontar la repressió al poble català o a qüestions socials com derogar la reforma laboral. El que promouen, en canvi, és una cultura de la resignació permanent, en la qual els moviments socials i la classe treballadora haurien d’abandonar les aspiracions a un canvi social més profund, restringint-se a votar perquè governin partits del règim, i esperar que es pugui pressionar per fer “menys dolent” un govern dels socioliberals del PSOE. El partit d’ Errejón, directament, es proposa com una còpia 2.0 del PSOE “renovat” per cares noves.

Votar nul en aquestes eleccions, en comptes de fer-ho per Unidas Podemos, no és el que afavoreix a la dreta. El que afavoreix a la dreta és que l’esquerra rebaixi fins a límits increïbles el seu programa, que prometi acceptar amb “lleialtat d’Estat” les polítiques repressives cap al poble català, que cridi a “assumir” sentències judicials escandaloses o que diguin com Errejón que “la policia i els jutges estan fent la seva feina”. Això afavoreix a la dreta.

Per què no hi hagut una alternativa anticapitalista en aquestes eleccions?

Què hauria passat si una corrent com Anticapitalistes, que compta amb figures reconegudes com Teresa Rodríguez o Miguel Urban haguessin cridat a presentar una candidatura anticapitalista rupturista fora de Podemos? Una coalició entre la CUP, Anticapitalistes, el SAT Andalús, activistes autònoms i dels moviments socials, al costat de totes les forces que defensem un programa d’independència de classe, podria haver estat un pol d’atracció molt important, en un moment en què molts activistes i votants de l’esquerra es troben decebuts amb Unidas Podemos i les experiències dels “Ajuntaments del canvi”. En comptes d’això, s’han mantingut dins de Podemos, arribant a dir Teresa Rodríguez fa uns dies en un acte que Pablo Iglesias és “el dipositari de totes les nostres esperances el pròxim 10N”. Aquesta és la perspectiva que vam proposar la CRT des de les eleccions del 28A, però lamentablement no es va materialitzar.

Et pot interessar:Madrid: la CUP, Anticapitalistes i la CRT debaten sobre els reptes de l’esquerra

En aquest marc, la campanya pel vot nul que està impulsant la CRT és modesta, però necessària. Ho fem perquè no hi ha cap força d’esquerra que en aquestes eleccions es presenti a tot l’Estat amb un programa de rebuig a la repressió i una impugnació clara al règim, tal com ha plantejat la CUP. És per això que, sense deixar de plantejar les nostres crítiques i diferències, cridem a donar un vot a la CUP a Catalunya.

La participació a les eleccions, segons les tradicions del marxisme revolucionari, és una de les vies per a desemmascarar aquesta democràcia liberal -que amaga el caràcter de classe de l’Estat-, per a utilitzar el parlament com a tribuna amb la finalitat de desenvolupar la mobilització i autoorganització extraparlamentària de la classe treballadora i la joventut, i per mostrar per què és necessari superar els marcs de les institucions d’aquest règim antidemocràtic. Però convertir aquesta intervenció electoral en una fi en si mateix, buscant obtenir més representació parlamentària mentre es renuncia a un programa mínimament democràtic i de classe, és el contrari a desenvolupar aquesta perspectiva

Et pot interessar:Verónica Landa: “Votem a la CUP contra la repressió i els intents de tancar per dalt la crisi del Règim”

En el context del “retorn de la lluita de classes” a nivell internacional, com estem veient a França, a l’Equador o a Xile, una nova generació juvenil està apareixent per a qüestionar-ho tot, quelcom que també hem vist als carrers de Catalunya. La persistència del moviment democràtic català i la possibilitat que se superi la “discordança” entre aquest amb la mobilització a la resta de l’Estat espanyol, lluitant en comú per processos constituents per a “decidir-lo tot”, és un dels reptes d’una esquerra anticapitalista i revolucionària. Una esquerra que no se subordini a les polítiques del “mal menor” dels reformistes, sinó que busqui tenir un centre de gravetat en la lluita de classes, de manera independent a tots els partits d’aquest règim reaccionari




temes relacionats

#VotoNuloxCatalunya   /    #SentenciaProces   /    #Eleccions10N   /    Unidas Podemos   /    Esquerra espanyola   /    Política Estat espanyol   /    Règim del ’78   /    Autodeterminació de Catalunya   /    CRT   /    Anticapitalistas   /    Podemos   /    PSOE   /    Catalunya

Comentaris

Comentar