Món obrer Estat espanyol

A 101 anys de la històrica vaga de la Canadenca. Encara queda molt per fer!

Un 5 de febrer de 1919 la Barcelona fabril es quedava sense electricitat. Havia començat la gran Vaga de la Canadenca, una aturada que parava les indústries i enfosquia la ciutat. Després de 44 dies, els treballadors conquistaven la jornada laboral de 8 hores.

dimecres 5 de febrer| edició del dia

A 101 anys d’aquella històrica vaga, les xemeneies de la Canadenca encara s’alcen en el número 49 de la barcelonina Avinguda del Paral·lel. Són el que queda de la desmantellada Barcelona Traction, Light and Power Company, instal·lada en 1911 amb capital canadenca, quelcom que acabaria convertint-se en el seu sobrenom. Aquesta fàbrica va ser l’epicentre d’una de les majors lluites que van succeir a Barcelona en els anys més convulsos de la Rosa de foc, sobrenom que es va guanyar Barcelona per la conflictivitat social dels seus carrers.

La vaga va començar amb l’acomiadament de vuit treballadors, en descobrir-se la seva afiliació a la CNT, sindicat que havia nascut a Barcelona en 1910 i que aconseguirà els gairebé 750.000 afiliats en 1919. Després de l’acomiadament, la resta de la plantilla es declaren en vaga per la readmissió, rebent com a resposta de la patronal l’acomiadament de 140 d’ells.

El contingut de la vaga no era exclusivament laboral, sinó que el reconeixement dels sindicats es va convertir en un dels principals motius d’aquesta, ja que els qui s’organitzaven eren sistemàticament acomiadats en moltes ocasions, quan no assassinats per la policia o les agrupacions de pistolers de la patronal.

La vaga es va estendre a l’altra fàbrica que subministrava electricitat a Barcelona, l’Elèctrica de Catalunya, de capital alemany. L’atur en totes dues fàbriques deixava sense subministrament elèctric a una gran part de la ciutat i al 70% de la indústria catalana. Així, la vaga es va fer general.

La vaga prossegueix i l’organització dels obrers es fa més sofisticada, impulsant una caixa de resistència que va recaptar 50.000 pessetes de l’època per a sostenir la lluita, destacant la solidaritat de les obreres del tèxtil i els ferroviaris, també en vaga des que el subministrament va ser tallat. També aconsegueixen aplicar el control de la informació sobre la vaga, segrestant els bàndols governamentals que anunciaven un fals final de la vaga en els diaris de la burgesia.

L’1 de març, per ordre del Comte de Romanones, el Govern incauta les fàbriques, tractant de restablir la producció amb efectius de l’Armada, però aquests són convençuts pels obrers i es neguen també a ser esquirols. En aquesta situació, un nou bàndol governamental assegura que hi haurà pena de 4 anys de presó per a qui no es presenti en el seu lloc de treball el 6 de març. La repressió no triga a arribar i aquest dia 3.000 obrers són empresonats al Castell de Montjuïc.

Això aviva encara més la ira obrera, després d’aguantar un mes de vaga sofrint la repressió, quelcom que fa que la conflictivitat a la ciutat augmenti fins a tal punt que el 9 de març el governador militar de Catalunya, Joaquín Milans del Bosch, declara l’estat de guerra per a tractar de controlar la situació.

No obstant això, la combativitat i organització del proletariat barceloní és superior, i el govern tem que la vaga s’estengui a altres ciutats i que la UGT se solidaritzi. Una setmana després, el Sotssecretari de la Presidència, José Morote, serà enviat a Barcelona per a reunir-se amb el Comitè de Vaga, acceptant les seves exigències.

Així, la vaga es va desconvocar davant 20.000 obrers en un míting en la plaça de bous de Las Arenas, després de la intervenció del dirigent obrer Salvador Seguí, conegut com el Noi del Sucre, que seria assassinat quatre anys després per un pistoler de la patronal.

A canvi del final de la vaga, s’aconsegueix la llibertat dels presos, la readmissió de tot vaguista sense represàlies, augment general i proporcional dels salaris dels obrers de la Canadenca, el pagament de la meitat del mes que es va estar en vaga i la jornada màxima de vuit hores, aplicada el 3 d’abril a nivell estatal, sent aquesta última conquesta per la qual serà especialment recordada la vaga de la Canadenca.

No obstant, ni la patronal ni els obrers descansaran després de la fi de la vaga. Cinc vaguistes encara quedaven presos a Montjuïc, per la qual cosa es tornarà a la vaga pel seu alliberament el 23 de març mentre l’exèrcit ocupava Barcelona i permetia l’assassinat de sindicalistes sense jutjar mitjançant l’aplicació de la Llei de Fugides. Al desembre la patronal catalana intentarà aplicar un tancament de fàbriques a 150.000 obrers fins que no lliurin els seus carnets de la CNT, sense èxit.

Aquesta vaga està lligada a l’auge i consolidació del sindicalisme i de la CNT especialment, en una època de profunda crisi orgànica de la burgesia espanyola, que intentaria resoldre amb la implantació de la dictadura de Primo de Rivera en 1923.

Els ressons de la Revolució d’Octubre i la Revolució Alemanya van arribar fins a l’Estat espanyol, amb fites com les regirades pageses a Andalusia, o la Vaga General Revolucionària de 1917 que es va saldar amb més de 70 morts i 2.000 detinguts després de paralitzar el país i fer caure el govern.

Aquests anys, coneguts com el Trienni Bolxevic (1918-1921), seran autèntics anys de plom marcats pels continus enfrontaments entre policies i sicaris patronals i pistolers anarquistes. Però la lliçó per als treballadors no serà el terrorisme individual, sinó el desenvolupament dels sindicats i mètodes de lluita dels quals la vaga de la Canadenca va fer escola, com paralitzar l’electricitat, tal com succeirà a Saragossa en 1920 en una altra vaga victoriosa.

Als vaguistes de la Canadenca, que van enfrontar la repressió al nivell d’estat de guerra i van vèncer, no només hem d’agrair-los importants lliçons de combativitat i solidaritat, sinó també aconseguir la jornada laboral de vuit hores que… no continuaria sent una millora per a cada vegada més treballadors avui dia?

La històrica demanda del moviment obrer de la jornada laboral 8 hores es va aconseguir el 1919 amb dura lluita. No obstant això, encara ha de ser lluitada i defensada enfront d’una explotació i precarietat laboral cada vegada més brutal, però ara comptem amb les lliçons d’aquestes experiències clau per al moviment obrer.

Després de 101 anys, Barcelona torna a ser testimoni de lluites obreres, com les que van traçar i continuen traçant la seva història, contra l’explotació i la precarietat que oprimeix a les masses obreres de tot el món.




temes relacionats

Lluites obreres   /    Moviment obrer   /    Història   /    Món obrer Estat espanyol

Comentaris

Comentar