CATALUNYA

Catalunya; la gran concessió del neo-reformisme al Règim del 78

La integració del neo-reformisme al Règim del 78 s'ha escrit de forma molt accelerada. De la casta al (intent de) govern de coalició en tot just 4 anys. En aquest recorregut Catalunya marca la gran concessió de l'esquerra espanyolista al règim.

Ivan Vela

Barcelona | @Ivan_Borvba

dissabte 5 d’octubre| edició del dia

El neorreformisme segueix sense asseure’s a la taula del PSOE i no serà perquè Pablo Iglesias i els seus no ho han intentat. El full de serveis és envejable; el desviament del 15M dels carrers al Congrés -amb la inestimable ajuda de la burocràcia sindical que va evitar la intervenció del moviment obrer-. Una desactivació en tota regla del període de mobilitzacions iniciat al 2011.

Per descomptat durant l’abdicació de Juan Carlos I, en plena expansió de la formació lila després d’irrompre amb gran força en les eleccions europees, el silenci més absolut al voltant de la qüestió monàrquica i el tema del referèndum sobre la monarquia borrat de l’agenda política.

Tampoc l’emblanquiment del PSOE de Pedro Sánchez és un aspecte menor. La pota esquerra del Règim s’ha recompost en un temps rècord i això que venia de tenir els pitjors resultats electorals de la seva història després de ser assenyalada pel 15M com a casta. En aquesta revaloració de Ferraz va tenir la seva importància la definició del partit socialista com un partit “progressista” per part del neorreformisme en l’últim període.

Però si hi ha un aspecte on Felipe VI va deixar clar que no valen càbales electorals ni picabaralles partidistes és en un dels desafiaments més importants que el Règim del 78 s’ha trobat davant des de la seva fundació; les aspiracions democràtiques del poble català per votar i decidir la seva relació amb la resta de l’Estat espanyol.

La tardor catalana del 2017 va agafar al Partit Popular (PP) i a Mariano Rajoy a la Moncloa. Davant aquesta situació el neorreformisme va poder mantenir mig peu fora del test; va condemnar la repressió de l’1 d’octubre, va rebutjar el discurs de Felipe VI del 3 d’octubre i es van oposar a l’aplicació del 155.

No obstant això, ja en aquest període, van rebutjar absolutament el dret del poble català a decidir el seu futur, és a dir, a votar. Ho van supeditar a un utòpic pacte amb el bloc constitucionalista del “a por ellos” i amb el Rei, i més enllà de les condemnes mai van cridar a una sola mobilització contra la repressió. Ni tan sols han participat o donat veu a mobilitzacions tan rellevants com la del 16M a Madrid que va congregar a milers de persones de tot l’Estat reclamant la llibertat dels presos polítics i el dret a decidir.

Però la situació va canviar. L’escalada de corrupció en les files del PP, que sembla inesgotable, va donar al PSOE la possibilitat de fer-se amb les claus de Moncloa. Va ser en aquest instant quan el neorreformisme va veure davant seu la possibilitat de realitzar el seu objectiu; governar amb Sánchez i conformar un govern “progressista”. I és que després de fracassar l’empresa del sorpasso, no quedava una altra que integrar-se directament en un govern de coalició amb el PSOE. Empresa en la qual continuen fermes, encara que sense molt d’èxit.

La maquinaria de Podemos es va posar en marxa i es van vestir de “ministres sense cartera”. Es van reunir amb els diferents partits que podien ser afins, es van entrevistar amb els presos polítics catalans en la presó i van aconseguir conformar una majoria “frankenstein” en el parlament que va fer fora Rajoy i va donar la benvinguda a Sánchez.

En aquest punt ja no valia ni mig peu fora del test, calia estar a amb els dos peus dins. Des de llavors la fidelitat al Règim, expressada a través de la fidelitat al programa del PSOE, ha estat la constant.

El pas definitiu ha estat acceptar qualsevol mesura repressiva, inclosa l’aplicació del 155, per a aixafar les aspiracions democràtiques de milions de catalans, no ja que volen la independència, sinó que volen votar sobre com serà la relació de Catalunya amb l’Estat espanyol.

I en aquest sentit no hi ha divisió entre les diferents “tendències” del neorreformisme. En el cas d’Iñigo Errejón i la seva nova formació política, Mas País, sembla que la qüestió catalana els continua “quedando lejos”. Per a l’ex de Podemos, l’aplicació del 155 per part del PSOE no posaria en risc un possible pacte amb Sánchez.

“No l’acompanyarem en aquesta situació” ha respost un dels fundadors de Podemos, per a posteriorment assegurar que “no cal quedar-se encallats en el primer pas”. Milers d’activistes en processos judicials, presos polítics i socials que s’enfronten a condemnes de més de 20 anys, més de 3 milions de persones que exigeixen poder votar sobre el seu futur, la possible aplicació d’una llei tan reaccionària com el 155, són definits pel líder de Més País com a “primers passos” a deixar a un costat.

Per a Errejón no existeix la més mínima contradicció entre aquest accionar del PSOE i definir-lo com un partit “progressista”. La hipocresia i desvergonyiment del neorreformisme també sembla una font inesgotable de sorpreses.

A qui sí que li queda“una mica més a prop” és a *Colau. No obstant això l’alcaldessa de Barcelona sembla seguir al seu, és a dir, en l’equidistància més absoluta. Això no li impedeix mostrar les seves preferències polítiques. Si en el govern municipal no ha trobat problema a governar amb els vots d’un racista com Valls, amb la qüestió catalana de fons, no té problema a demanar-li a Sánchez que “deixi d’atacar a Podemos” i “busqui un pacte entre forces progressistes”.

En definitiva, l’esquerra espanyolista, encarnada avui dia en Unidas Podemos, Izquierda Unida, els “comuns” i Mas País, té clar que Catalunya és concessió innegociable per a convertir-se en un actor útil per al Règim i la recomposició i estabilitat que aquest cerca. Encara que per a això hagi de d’enterrar el dret democràtic i les llibertats de milions de catalans.




temes relacionats

Unidas Podemos   /    Autodeterminació de Catalunya   /    Iñigo Errejón   /    Catalunya

Comentaris

Comentar