Géneros y Sexualidades

PRESENTACIÓ DOCUMENTAL

Celia. Las hijas del Carbón: “Som les nétes que no vau poder callar”

Es presenta a Barcelona el documental "Celia. Las hijas del carbón", una de les tantes dones mineres que van fer de la seva persona un acte polític que no deixarem que ens arrabassin, perquè som les nétes que no vau poder callar.

Montse Blanco

Pan y Rosas | Barcelona

diumenge 20 de maig de 2018| edició del dia

És dissabte 23 d’abril, són les 17.30h de la tarda i la sala María Aurelia Capmany del Pati de la Llimona li obre les portes a “Celia. Las hijas del Carbón” i a un públic que expectant, pren seient per submergir-se en una altra època, que no ens queda tan enrere però que han intentat que oblidem i nosaltres les nétes de les mineres del carbó ens hem obstinat a treure a la llum de la pantalla.

Històries de dones que fan història. Històries que mereixen la pena ser explicades. Dones que no es van deixar acoquinar pel discurs feixista dominant i que van fer de la seva vida un acte de desobediència al model de feminitat imposat.

Es fa un silenci i entra en pantalla la mirada profunda de Celia, en un primer plànol, seguit de les muntanyes de carbó i les teulades de pissarra del poble on va néixer, Villamartín del Sil, en la conca minera del Bierzo. Les veïnes la recorden emocionades i la meva mare descriu moments de la seva vida amb una calidesa que fa estremir per la duresa dels esdeveniments. Finalment surten en pantalla les dones de la Vall de Laciana i la seva lluita contra els cels oberts, que no és mineria, és una desgràcia ecològica i econòmica.

S’encenen les llums de la sala i comença el col·loqui, Cynthia Lub de Pan y Rosas està al meu costat per fer una introducció que entre les dues anem teixint perquè el públic pugui elaborar les seves pròpies conclusions.

Entre les assistents, una dona que coneix bé les conques ens narra com hi havia homes que no reconeixien a les dones com a mineres, ja que no podien baixar a pou i exercien altres tasques com tirar de vagonetes per treure el carbó, escollir-lo, rentar-lo, i altres treballs ’perifèrics’ però sense els quals les mines mai haguessin funcionat. Fins que van lliurar una lluita contra les misògines i masclistes lleis de l’Estat que no els permetien exercir altres treballs de major reconeixement i la van guanyar, també amb el suport de companys miners a pesar que al principi els va costar reconèixer el seu treball.

Una escriptora ens llança una pregunta que considerem clau. Les mineres eren conscients que estaven lliurant una lluita de classes unida a una lluita feminista?
Els termes emprats segurament no estaven en el discurs emprat per lliurar les lluites, allà en la mina, a la casa o en el camp, però decididament eren les pioneres en els canvis socials i històrics que més tard es van donar en tot el país.

I no només en el sector de la mineria, que ser el més combatiu i cor de la lluita de classes, sinó en molts altres sectors que després van prendre el relleu, ja que amb la reconversió industrial van intentar matar la minera d’interior per acabar amb aquestes lluites sense treva en els pous miners. Amb tancaments, vagues i moltes altres accions, les dones havien pres un paper rellevant per a l’avanç de drets.

Vitorino Alonso i el pervers pla de reconversió industrial d’"explotacions a cel obert"

Però el govern tenia un pla molt més pervers, agafar els fons miners que subvencionava la UE per fer-los desaparèixer amb l’explotació a cel obert a la Vall de Laciana, incomplint així els plans del carbó. El magnat empresarial Vitorino Alonso es va enriquir de manera desorbitada, va ser capitost de tot l’entramat, amb la complicitat d’institucions governamentals.

Si en la mineria de pou el treball era dur, també hi havia una solidaritat i una companyia que generava aquesta complicitat necessària per guanyar drets i dignitat. Això no succeïa en els cels oberts on la precarietat i l’individualisme empresarial van fer dels peons treballadors més vulnerables sense categoria de miner ni drets, tan sol un miserable salari sense futur algun. En la mineria de pou la teva vida depenia de la del company i mai es va deixar a ningú sense assistència.

Els terribles accidents que succeïen diàriament per les condicions de treball van anar remitint per les lluites en les quals homes i dones mà a mà van anar construint, i si això no és consciència de classe, no es podrà dir que un discurs pel simple fet de posar-ho en paraules ho és més.

Les dones a més tenien un plus afegit de lluita quotidiana, a les cases les condicions també eren terribles, sense aigua corrent les tasques es complicaven. I més si com Celia treballaven dues jornades en la mina, amb cinc fills i el marit en el llit per un accident no reconegut i sense paga alguna. Ni ajuda familiar, ja que la seva mare va emigrar a l’Argentina quan un falangista va matar al pare de Celia, quan ella tenia tan sols 9 anys. Als 15 anys va començar a treballar en la mina i solament les veïnes li podien ajudar.

Aquestes xarxes es van anar teixint, i encara que no s’utilitzés el terme “feminista”, les seves lluites van ser pioneres perquè més tard, en 1985, després que l’empresa estatal minera deixés a dones sense lloc de treball «ni dins ni fora» malgrat haver superat totes les proves i reconeixements mèdics igual que els homes que van entrar en aquella convocatòria d’ocupació, van iniciar tal batalla perquè l’empresa les reconegués com a mineres, que van aconseguir guanyar-la i anys després segueixen actives en la mineria d’interior.

Sense memòria no hi ha futur

En el transcurs de l’època del treball artesà a l’època moderna va comportar una individualització i fragmentació tant en els llocs de treball com en les lluites obreres i de dones, per això considerem que sense memòria no hi ha futur. Aquesta memòria de les diferents lluites que en realitat eren una i que no anem a deixar que ens arrabassin, perquè aquí resideix la nostra identitat com a element imprescindible per saber cap a on hem de dirigir-nos, en un altre context, el neoliberal que ens vol desmemoriades, invisibilitzades, perquè saben que com a individus tenen més poder que si formem col·lectiu.

Em pregunto, què haurà passat amb la meva besàvia quan va emigrar a l’Argentina? Sembla com si aquest país desmemoriat que va emigrar massivament i que ara tanca les portes a aquestes, nostres germanes, a la qual tant van maltractar o són fruit dels maltractaments que porten exercint des de temps inmemorables, des del colonialisme que avui amb noves formes d’imperialisme se segueix exercint de manera encara mes cruel.

Per finalitzar la presentació que millor que una guitarra sonant i interpretant “Sense nomenar-la” de Georges Moustaki (1969), gràcies a la col·laboració de dos companys de batalles. Agrair a totes les assistents que es van acostar a compartir aquests moments.

Perquè la història de Celia, és la de tantes dones que van fer de la seva persona un acte polític que no deixarem que ens arrabassin, som les nétes que no vau poder callar.




temes relacionats

En Català   /    Mujeres en lucha   /    Mujeres   /    Pan y Rosas   /    Historias de mujeres   /    Géneros y Sexualidades

Comentaris

Comentar