Política Estat espanyol

ELECCIONS 28A

Cinc claus del 28A i el seu dia després

Tres receptes per a apuntalar al Règim del 78. L'IBEX35 dorm tranquil. La unitat d'Espanya i l'ofensiva repressiva seguiran garantides. Vox es troba amb l'escenari perfecte per créixer. Quina esquerra necessitem?

Santiago Lupe

Barcelona | @SantiagoLupeBCN

divendres 26 d’abril| edició del dia

Estem a escasses 24h que finalitzi la campanya electoral. Com venim sostenint des d’Esquerra Diari i el Corrent Revolucionari de Treballadors i Treballadores, aquest 28A no hi haurà entre les paperetes disponibles cap força que representi una veritable alternativa per a la classe treballadora, la joventut i les dones. Analitzem aquí les cinc principals claus de la campanya que conclou, la cita electoral del diumenge i les tasques del dia després.

Tres projectes per a apuntalar un Règim en crisi

Si deixem a un costat la possibilitat que el repartiment d’escons del diumenge no doni cap majoria i s’hagi d’anar a noves eleccions, com va passar ql 2015, podem dir que tres són els possibles escenaris de les eleccions del 28A. Les diferències entre ells són innegables, però d’igual manera ho és el seu gran element en comú. Estem davant tres receptes diferents per a aconseguir apuntalar i intentar tancar per a dalt la profunda crisi que travessa el Règim del 78.

El projecte de Casado, Rivera i Abascal busca emular l’ocorregut a Andalusia. Un acord a tres per a donar-li continuïtat i radicalitzar el projecte de restauració reaccionària que es va posar en marxa en la tardor de 2017 després del discurs de Felipe VI el 3-O i l’aplicació del 155.

Al davant està el possible acord entre Sánchez i Iglesias, pel qual Unidas Podemos treballa obertament. Es tractaria, com va reconèixer el mateix Esglésies en els debats, de conservar el que hi ha. D’aquí la seva oberta defensa de la Constitució del 78 i l’abandonament de qualsevol proposta de reforma. Se’ns ven com el “mal menor” un projecte que inclou continuar negant el dret a decidir, deixar fer a la reaccionària Judicatura en la seva carrera lliberticida i mantenir una política econòmica supeditada a l’acord amb els socialistes.

La tercera sortida és la favorita de l’IBEX35 i una part de l’establisment, encara que d’entrada és la que més llunyana sembla. Seria la de l’acord entre Sánchez i Rivera, una sortida conservadora que, encara que sense aconseguir els nivells de histrionisme de la recepta PP-Cs-Vox, tractaria de mantenir l’statu quo amb una combinació d’alguns gestos superficials de regeneració i mà dura en qüestions claus com la catalana.

L’IBEX35 i la Troica seguiran asseguts en el Consell de Ministres

En el terreny de la política econòmica, fiscal i social podem afirmar que no hi ha cap gran banquer o CEO amb insomni durant aquests dies. Tots veuen que en el fonamental els seus interessos i privilegis estan assegurats.

Les forces de la dreta tracten de generar una certa base social al seu possible govern després d’un discurs ultranacionalista, masclista i racista. Un intent de recrear una legitimitat suficient per a ficar per la finestra una agenda d’ajustos i reformes neoliberals molt ofensiva. L’èxit d’aquesta operació estaria per veure’s, els precedents de governs reaccionaris amb problemes per a aplicar aquesta agenda -com el veí Macron- així ho testifiquen.

El PSOE ha tractat de vendre’s com l’alternativa social, fent bandera d’algunes de les mínimes mesures del seu govern. Oculta després d’aquesta cortina de fum el que s’ha negat a fer, com la derogació de les contrareformes laborals o de pensions del PP o el que en tot moment hagi mantingut la prioritat del pagament del deute i el compliment de l’article 135 de la Constitució. Però el que és pitjor, vol que oblidem el currículum d’aquest partit de les grans empreses espanyoles, que des de González a Zapatero sempre ha atès les peticions d’ajust i reformes de la CEOE i la Troica. Si els aires de desacceleració es mantenen, i més encara si es transformen en una nova recessió, a Sánchez no li tremolarà el pols per a ser ell qui apliqui els ajustos com ja fes ZP a partir del 2010.

Unidas Podem ha defensat en aquesta campanya algunes propostes que han aixecat certa expectativa entre molts sectors populars. Com l’impost a la banca per a recuperar els 60.000 milions del rescat o la intervenció del mercat immobiliari per a baixar els preus del lloguer. No obstant això, tant aquestes com altres propostes, com la rebaixa de l’edat de jubilació o la derogació de la reforma laboral del 2012, queden en mera declaració de campanya quan a continuació se’ns diu que estaran subjectes a l’acceptació del PSOE: el partit de l’atac a les pensions, la reforma de l’article 135, les reformes laborals i les portes giratòries. Com es va veure amb la negociació dels Pressupostos, Iglesias es prepara per a ser la crossa d’un govern que en cap cas es proposa incomodar als grans capitalistes per a poder resoldre els problemes de desocupació, precarietat o habitatge.

Les demandes democràtiques catalanes i la fi de la repressió continuaran fent-se esperar

Sobre la qüestió catalana el bloc monàrquic de 2017 es troba ara dividit. La dreta, a la qual es suma Vox marcant l’agenda, proposa una anul·lació de facto de l’autonomia catalana i el suport ferm a la carrera repressiva que encapçala la Judicatura.

El PSOE no treu els peus del plat en alò principal, la negació del dret a decidir, encara que limita aplicar un altre 155 a una nova, i improbable, etapa desobedient dels dirigents d’ERC i el PDeCAT. Aquests per la seva part segueixen el seu curs de retorn a l’autonomisme, i ja han manifestat que seran part dels suports que pugui necessitar Sánchez per a ser investit.

No obstant això, el PSOE, com a bon partit d’Estat, segueix sense abandonar el xantatge repressiu com a moneda de negociació, dirigint a l’Advocacia de l’Estat que avui és part de l’acusació del judici del procés i que està començant a imputar a ferits del 1-O per a enfortir la tesi de la sedició.

Podemos s’oposa amb la boca cada vegada més petita a la política del seu possible futur soci. La seva proposta de “referèndum pactat” amb el mateix PSOE que comparteix banc en el Suprem amb Vox sona cada vegada més ridícula. I la denúncia al judici i la repressió ha sortit completament del seu discurs. Es preparen per a ser ministres d’un govern que acatarà respectuosament la sentència d’un judici farsa al poble català.

L’enfortiment d’una extrema dreta filla legítima del Règim del 78

Amb tot l’arc tan corregut a la dreta, a algú el pot sorprendre l’ascens de l’extrema dreta de Vox? La formació d’Abascal no només neix de les entranyes del PP, sinó que és filla legítima del Règim del 78 i expressió fins al final de la recepta restauradora a la que van donar suport des del PP fins al PSOE després de la tardor catalana.

Que Podemos en aquest període avancés en la seva integració en el règim, especialment després de convertir-se en els ministres sense cartera de Pedro Sánchez, renunciés a posar-se al capdavant d’un pol en la resta de l’Estat en suport a Catalunya i a batallar de forma independent per un programa que donés solució als grans problemes socials per sobre dels interessos de les grans empreses, deixava l’espai lliure perquè l’agenda la marquessin les tendències més reaccionàries.

Independentment de si la dreta aconsegueix formar govern o es manté en l’oposició, és molt possible que aquestes tendències continuïn incrementant-se. Repetir les receptes del “mal menor”, de ser el soci-crossa dels social-liberals i els defensors d’una Constitució que és vista com la pedra angular d’una democràcia corrupta i per a rics, no serà cap fre.

La necessitat d’una esquerra anticapitalista i de classe

Després de la convocatòria de les eleccions, des de la CRT, vam fer una crida pública a Anticapitalistes i la CUP, perquè es posessin al capdavant d’impulsar una candidatura capaç d’oferir una alternativa anticapitalista i d’independència de classe, tant al “mal menor” del PSOE com a les direccions burgeses i petitburgeses catalanes. Lamentablement els primers van optar per mantenir-se en un suport a les llistes d’Unidas Podemos, que sostenen malgrat la seva oberta voluntat d’integrar un govern amb el PSOE, i els segons van optar per no concórrer a les eleccions generals.

No obstant això, més enllà d’aquestes eleccions, aquesta crida expressava una necessitat política que continua plenament vigent: la de construir una extrema esquerra que lluiti per un programa anticapitalista i posi en el centre el desenvolupament de la mobilització i autoorganització obrera i popular per a poder imposar-lo i acabar amb el Règim del 78.

Com sosteníem en nostra declaració política “Per aconseguir frenar les tendències més reaccionàries, de les que Vox només és la seva màxima expressió, i tots els intents de colar-nos una nova regeneració del Règim del 78, no hi ha un altre camí que posar en peus una extrema esquerra de classe, amb un programa anticapitalista, el centre de gravetat del qual sigui la lluita de classes. Una tasca estratègica que implica assumir el combat contra la burocràcia sindical que avui divideix i paralitza el moviment obrer com una tasca fonamental, així com la vinculació i confluència amb el moviment de dones, la joventut antimonàrquica o el moviment democràtic català, en la perspectiva de construir la força política i social que es pugui proposar veritablement “prendre el cel per assalt” i "expropiar als expropiadors”. Aquesta continuarà sent la tasca principal del dia després del 28A.




temes relacionats

Eleccions 2019   /    Eleccions Estat espanyol   /    Extrema esquerra   /    Política Estat espanyol   /    Règim del ’78   /    Unidos Podemos

Comentaris

Comentar