Política Estat espanyol

RÈGIM 78

El Senat, el baluard d’allò “lligat i ben lligat”

La cambra alta representa la institució més anti-democràtica del poder legislatiu. Concebuda com a garantia per a evitar qualsevol modificació constitucional o qüestionament a la unitat d'Espanya.

diumenge 5 de maig| edició del dia

Fins i tot en plena campanya electoral ha estat completament desaparegut del debat públic, de les enquestes, dels debats d’anàlisis post 28-A... Parlem del Senat. No obstant això, no és una institució sense importància. Aquesta segona cambra ha tingut un paper clau en l’aprovació de les grans ofensives del règim contra els interessos del poble treballador. Així va ser en la modificació de l’article 135 de la Constitució, que supeditava el pressupost públic al pagament de l’il·legítim deute, i en l’aprovació de l’article 155 i la consegüent intervenció de l’autonomia catalana.

Basta un ràpid cop d’ull a la nova composició d’aquesta cambra després de les eleccions per veure el seu marcat caràcter anti-democràtic. El Senat sembla ser l’única institució parlamentària del Règim del 78 immune a l’ocàs del bipartidisme. El PSOE aconsegueix 139 escons i li arrabassa al PP la majoria que ostentava des de 1993, quedant-se amb 56. Entre els dos partits es reparteixen el 73% de la cambra. Ciutadans treu tan sols quatre senadors i Unides Podemos, una força amb el suport de més de 3,7 milions de vots al Congrés, no obté cap seient.

El mecanisme pel qual s’elegeixen els senadors afavoreix aquesta composició tan desigual. Les llistes obertes són una farsa, perquè no existeix una campanya real pel Senat i ningú coneix realment als candidats. Per tant, la majoria de la gent dóna els seus vots a un sol partit. Això en la pràctica suposa que el partit més votat s’emporta tres senadors i el segon un, quedant-se amb res la resta de forces.

A més, aquesta cambra emmalalteix d’una enorme sub-representació per a les províncies més poblades, on es concentra la major part de la classe treballadora. Sigui quin sigui el nombre d’habitants, cada província tria el mateix nombre de representants. Aquesta situació, que també es produeix a una altra escala en el Congrés degut a la circumscripció provincial, s’eleva a quotes estratosfèriques en el cas del Senat. Així, un senador per Madrid representaria a prop de 1,65 milions d’habitants, mentre que un senador per Ceuta no arribaria a representar a 43 mil.

El paper reaccionari d’aquesta institució va quedar patent en l’aprovació de l’article 155 de la Constitució per a anul·lar l’autonomia catalana. Una mesura de càstig cap al poble català que exigia que es fes complir la voluntat majoritària expressada en el referèndum de l’1-O. L’aprovació del 155 és de fet l’única potestat plena que té el Senat sense possibilitat d’intervenció del Congrés.

Un altre moment va ser la ratificació de la reforma constitucional proposta pel Congrés que va suposar la modificació de l’article 135, establint el pagament del deute com la prioritat absoluta de la despesa pública seguint les exigències de Brussel·les. Qualsevol reforma parcial o integral de la Constitució requereix també una àmplia majoria al senat, la qual cosa hauria de buidar tot dubte de la impossibilitat d’un canvi constitucional en favor de les majories socials des dels propis mecanismes de la “democràcia”.

Aquest servei als grans interessos financers i al règim monàrquic és recompensat generosament. Així, el sou basi d’un senador és de 2.981,90 euros al mes, al qual cal sumar-li complements, ajudes al transport o indemnitzacions lliures d’impostos per a cobrir “les despeses que els origini l’activitat de la cambra” que aconsegueixen els 1.919.63 euros mensuals, en catorze pagues.

El caràcter reaccionari del Senat està lligat a la seva pròpia història des dels seus orígens, funcionant al llarg del segle XIX com una cambra aristocràtica formada per membres de la família real, grans d’Espanya, nobles i arquebisbes... molt similar a la Cambra dels Lords del Regne Unit. Va ser suprimit durant la Segona República i recuperat en la Transició. Des de llavors ha continuat funcionant com una institució per a reforçar la representativitat i governabilitat dels grans partits del règim i el dic d’allò “atado y bien atado” quant a la inmutabilitat constitucional i la indissolubilitat d’Espanya.

Aquesta no és una qualitat únicament pròpia del Senat espanyol, sinó que és consubstancial al caràcter d’aquestes cambres a tot el món. Recentment vam poder veure com el Senat argentí rebutjava la llei de l’avortament aprovada prèviament pel Congrés i per la qual es van mobilitzar centenars de milers de mocadors verds.

Al llarg de la història de la dominació burgesa, el Senat o “cambra alta” ha exercit aquesta funció de fre al ja de per si mateix limitat sistema parlamentari, contenint la representativitat relativament més popular de la “cambra baixa”. El Senat és l’última trinxera parlamentària contra les sorpreses que poguessin produir-se des d’altres institucions.

Existeix una coneguda anècdota que il·lustra això a la perfecció. Després de la Guerra de la Independència dels EUA, el debat sobre la conveniència o no de l’existència de dues cambres enfrontava als primers constitucionalistes nord-americans. Durant el transcurs d’aquests, George Washington, responent a la tesi mono-cameralista de Thomas Jefferson, va abocar una tassa de cafè bullint sobre el platet que la sostenia, de manera que es va refredar de seguida. El Senat tenia, per tant, el propòsit de “refredar” les iniciatives sorgides de la cambra baixa, és a dir garantir els interessos dels grans terratinents enfront de la impaciència i el radicalisme del poble animat pels vents de la revolució americana.

Enfront de la naturalesa reaccionària del Senat és necessari plantejar la seva abolició i reemplaçar-ho, al costat de les actuals Corts, per una cambra única triada per sufragi universal entre tots els majors de 16 anys, els membres dels quals siguin revocables en tot moment pels electors i el sou dels quals no superi el salari mig d’un treballador qualificat.

Això no podrà conquistar-se des de les pròpies institucions del Règim del 78, fent que el Senat voti la seva pròpia abolició, sinó que serà necessari imposar-ho mitjançant la lluita per Assemblees Constituents Lliures i Sobiranes perquè els pobles de l’Estat espanyol puguin decidir sobre el model d’Estat, la seva organització, el dret a decidir, com acabar amb la justícia corrupta i la casta judicial... però també sobre el no pagament del deute o la nacionalització de les grans empreses, entre altres mesures.

Una lluita democràtica que els qui lluitem per una república de les i els treballadors donarem suport i defensarem que sigui duta a terme per mitjà de la mobilització social amb la classe obrera al capdavant, en la perspectiva de poder conquistar instàncies de participació democràtiques superiors a la democràcia (burgesa) parlamentària: una democràcia basada en els organismes d’autoorganització que les treballadores i dels treballadors, al costat dels sectors populars, posem dempeus en la lluita contra aquest règim i els capitalistes.




temes relacionats

Senat   /    Eleccions Estat espanyol   /    Transició espanyola   /    Eleccions   /    Política Estat espanyol   /    Règim del ’78

Comentaris

Comentar