Catalunya

ESCOLA ESTIU CUP

El mandat del 3 d’octubre: un debat sobre les lliçons de la tardor catalana

En el marc de l'Escola d'Estiu de la CUP es va celebrar la taula “El mandat del 3 d'octubre”. Referents de l'esquerra independentista, anticapitalista i els Comuns van debatre sobre les lliçons d'aquelles jornades i les hipòtesis de futur per a reprendre la lluita pel dret a decidir.

dilluns 16 de setembre| edició del dia

Aquest passat cap de setmana la CUP ha realitzat la seva Escola d’Estiu. La Granja del Pas de Sabadell ha acollit aquest divendres i dissabte diferents taules de debat sobre feminisme, joventut, la crisi climàtica o les noves formes de precarietat laboral, entre altres temes. Durant la sessió de la tarda del dissabte es va realitzar el debat que portava per títol “El mandat del 3 d’octubre”, una reflexió sobre la vaga general que va seguir al referèndum de l’1 d’octubre i que va marcar el moment àlgid de la tardor catalana.

En una taula moderada per Laura Vega, van prendre la paraula Xavier Domènech -exdiputat d’En Comú Podem entre gener de 2016 i 2018-, Laia Facet -membre d’Anticapitalistes- i Vidal Aragonès -diputat de la CUP al Parlament català-.

Domènech va partir de reconèixer el “binomi de l’1 i el 3 d’octubre” com el moment més àlgid del moviment sobiranista català. Va ser així per la seva masivitat, les mostres d’autoorganització i, sobretot, per ser el moment en què l’Estat “va perdre l’hegemonia”. D’una banda això va quedar en evidència amb el fet que va haver-hi urnes, quelcom que desdeia el que el govern del PP, per mitjà de la seva vicepresidenta Sáenz de Santa María, venia sostenint “en públic i en privat”: que no hi hauria referèndum.

Per l’altre, i més important per a l’exdiputat, perquè les repercussions de la repressió van generar una “opertura d’oportunitat”. El millor exemple d’això seria que tant des del PSOE com la mateixa Comissió Europea es va emplaçar a buscar una sortida dialogada. No obstant, aquesta bretxa es va tancar amb el discurs del rei del 3 d’octubre. Unes paraules que segons Domènech, “ni PP ni PSOE estaven d’acord” que es pronunciessin, i que van disciplinar al conjunt de l’aparell de l’Estat darrere de la sortida repressiva que va seguir.

El balanç de Domènech és conforme amb la posició històrica del seu espai polític, els Comuns, que es toca amb la del mateix processisme. Només des d’algun tipus d’acord entre les institucions catalanes i l’Estat central, o una intervenció en aquest sentit de la comunitat internacional, donaria una resolució a les demandes democràtiques del poble català. Una visió escèptica del potencial de la lluita de classes que en l’actualitat es tradueix en la proposta amb la qual va tancar la seva intervenció, una rebaixa d’objectius – conformar-se amb l’amnistia – per a resistir i “acumular forces”.

Després va prendre la paraula Laia Facet, d’Anticapitalistes. Va partir del concepte de la construcció i deconstrucció de la correlació de forces, i lligat a això, com les extraordinàries jornades de l’1 i el 3 d’octubre contrastaven amb l’ambient de “fatalitat” que es respirava el 16 en la primera protesta contra l’empresonament dels Jordis. Des del seu punt de vista tampoc el dia 3 hi havia l’acumulació suficient per a fer efectiva la república catalana, quelcom que va atribuir, entre altres factors, a la “mala gestió” del dia 2, quan la direcció del procés va ser capaç de convertir la vaga general en un lockout patronal.

Des del seu punt de vista, “el mandat del 3 d’octubre és un mandat anti-règim”. Com a principal repte d’ara endavant va ressaltar superar l’aïllament que la lluita democràtica catalana va trobar i, en el mateix sentit, la incapacitat des de Catalunya per a poder articular un projecte de república catalana que sedueixi també a la resta de l’Estat amb algun encaix confederal.

Vidal Aragonés va recordar d’on va néixer el 3 d’octubre. Com va ser l’esquerra independentista, el sindicalisme alternatiu i l’esquerra anticapitalista, els qui van plantejar i van convocar aquesta jornada immediatament després de l’inici de l’escalada repressiva que va inaugurar el 20S. Malgrat els intents de la direcció procesista i la “Taula per la Democràcia” -amb la presència de les petites patronals i la burocràcia sindical de CCOO i UGT- de transformar-la en una “aturada de país”, el dia 3 va posar a la classe treballadora en el centre del moviment.

Per al diputat cupaire aquesta jornada va mostrar un camí diferent, en el qual l’esquerra sindical i l’esquerra independentista podrien haver marcat el “terreny de joc”, i que sense la classe treballadora no seria possible -pel seu número i posició en la societat- poder derrotar a l’Estat. En les seves pròpies paraules “si va haver-hi un moment on es podia disputar amb l’Estat espanyol, aquest va ser el 3 d’octubre. No dic que es podia guanyar, però si va haver-hi un moment de possibilitat de disputar el poder, va ser aquell”. Tanmateix, això no es va donar. Sobre això va considerar que calia fer una “profunda autocrítica” sobre la falta d’una estratègia alternativa de part d’aquestes forces, en primer lloc l’esquerra independentista, i sobre això plantejar una proposta estratègica que conjumini la lluita nacional amb les demandes socials per a disputar la direcció del moviment independentista i la resta de moviments socials.

En el torn de debat va prendre la paraula Santiago Lupe, militant del Corrent Revolucionari de Treballadors i Treballadores (CRT). Va reprendre la discussió de l’existència o no d’una correlació de forces favorable en aquella jornada, per a abordar que en la construcció o deconstrucció d’aquesta correlació juguen sempre un paper fonamental els diferents corrents polítics.

Va assenyalar a la direcció independentista com un agent directe per a desactivar el que la vaga del dia 3 expressava. La convocatòria d’“aturada de país”, una aturada patronal, retornava la iniciativa al Govern i els empresaris i va bloquejar processos d’assemblees i autoorganització embrionaris que es van donar en molts centres de treball el mateix dia 2. En la mateixa jornada del 3, des d’ANC i Òmnium es va treballar intensament perquè no es desbordés el carrer, fins i tot es va enviar a tothom a casa seva perquè el discurs del Rei es pronunciés amb els carrers buits. Allò succeït en els dies següents va ser més del mateix per a Lupe. L’haver considerat a aquestes forces com a aliades, i unit a això no oposar un full de ruta independent, anticapitalista i de classe per a la lluita per la autoderminació, havia bloquejat l’entrada de la classe obrera amb els seus mètodes i impedit que aquest “full de ruta” alternatiu pogués disputar-li la direcció.

També va voler referir-se a l’altre gran punt feble d’aquells dies, l’aïllament de la lluita democràtica catalana, però posant l’accent en la responsabilitat directa que l’esquerra reformista d’Unidos Podemos va tenir sobre aquest tema. La seva negativa a promoure ni una sola mobilització en solidaritat i deixar córrer la repressió. Quelcom que a molts va poder sorprendre i decebre llavors, però que avui dia, veient a Iglesias declarar que assumiria la política del PSOE respecte a Catalunya si arribés a un govern de coalició, és una cosa naturalitzada. Lupe va concloure assenyalant que aquesta esquerra cada vegada més integrada en el règim no pot ser presa tampoc com una alida per a reprendre la lluita.

En el torn de tancament, algunes d’aquestes qüestions van ser respostes des de la taula. Domènech, encara que no va poder negar la negativa de la direcció de Podemos a realitzar cap mobilització en suport al poble català, va voler reivindicar que molta gent de l’esquerra a la qual Lupe havia criticat havia sortit a defensar al poble català en un clima molt hostil. Facet per part seva, concordava amb la crítica, desmarcant-se de la política de Podemos -organització de la qual eren i continuen sent part- i assenyalant que la seva organització havia pres part de les mobilitzacions solidàries. Aragonés sobre aquest punt va voler assenyalar també la responsabilitat de l’esquerra independentista a no haver tingut ni una orientació ni una proposta capaç de suscitar la solidaritat i aliança amb la resta dels sectors populars de l’Estat.

Quan ja el rellotge s’acostava a les 20 hores, el debat ja havia de concloure. Seguidament es va realitzar un breu acte de tancament de l’Escola d’Estiu, en el qual Andrea D’Atri, del Partido de los Trabajadores Socialistas -organització germana de la CRT a l’Argentina-, va traslladar la salutació del Frente de Izquierda y los Trabajadores – Unidad que en la passada Diada va realitzar un acte a Buenos Aires per la llibertat dels presos polítics al costat de CUP-Exterior.

Tot i així, van quedar un bon nombre de fils sobre els quals continuar tirant, debatent i aclarint, per a preparar una esquerra que es prepari per al següent període sobre les millors lliçons que els últims anys han deixat a Catalunya i la resta de l’Estat.




temes relacionats

Comuns   /    Catalunya   /    Referèndum a Catalunya   /    Autodeterminació de Catalunya   /    Independencia de Catalunya   /    CRT   /    Anticapitalistas   /    CUP

Comentaris

Comentar