SUPLEMENT

Entre “posmos” i “rojipardes”, què està debatent l’esquerra espanyola?

En aquests dies de “nova normalitat” refermen els debats entre “posmos” i “rojipardes”, magnificats per la virulència tuitera. Què es discuteix?

dimarts 14 de juliol| edició del dia

En aquests dies de "nova normalitat" refermen els debats entre "posmos" i "rojipardes", magnificats per la virulència tuitera. Darrere de les provocacions, en un estil propi d’aquest mitjà social, reapareixen polèmiques sobre la relació entre classe i diversitat, sobre racisme, feminisme i capitalisme, sobre els drets de les persones trans o fins i tot sobre el subjecte revolucionari. Aquí trobarà el lector o la lectora un mapatge d’alguns d’aquests debats, per a obrir-se pas entre tanta mala herba.

Rojipardes i nostàlgics antifeministes i anti-antiracistes?

No vull centrar-me en l’estil provocador d’alguns personatges que troben el seu propi "nínxol de mercat" en el món tuiter, sinó en els seus arguments. Prenguem el cas de Jon Illescas, autor del llibre "Educación Tóxica", qui, seguint les tesis de Daniel Bernabé a "La trampa de la diversidad", sosté una posició que presenta com a "obrerista" i oposada al feminisme, a l’ecologisme i l’antiracisme.

El seu plantejament, esquemàticament, és el següent: 1) El feminisme, l’antiracisme o els moviments LGTBI són fàcilment assimilables per la indústria cultural i promoguts pel neoliberalisme per a dividir a la classe obrera. 2) L’"esquerra posmo" ha reemplaçat a la classe per múltiples "ismes" (feminisme, ecologisme, antiracisme), el que resulta funcional al sistema. 3) Aquests temes relacionats amb la "identitat" són secundaris per a la classe obrera, propis de "sectors aburgesats" i 4) Això és aprofitat per l’extrema dreta, que atén "preocupacions reals i materials que qualsevol treballador entén perfectament". [1]

Concedim que els dos primers arguments es recolzen, en part, en l’esdevenir de les polítiques de la identitat en el marc del neoliberalisme progressista, així com l’abandó de la política de classe per part de grans sectors de l’esquerra reformista. Però la crítica unilateral que Illescas fa als moviments contra les opressions, negant tot element progressiu a aquestes lluites, només pot acabar en una política conservadora, tal com expressa en les dues últimes afirmacions.

Aquest tipus de posicions, sostingudes des d’un suposat "marxisme antiposmodern", van tenir en el seu moment al moviment feminista com un dels seus principals blancs d’atac i ara apunten contra les manifestacions antiracistes del #BlackLivesMatter o els drets de les persones trans. En aquest últim cas, mostrant una curiosa confluència d’arguments amb sectors del feminisme radical més esencialista i l’extrema dreta.

Així ho explicava Illescas en un article que sintetitza les seves idees:

"Una altra qüestió a assenyalar és que aquests problemes de sectors per definició minoritaris no són prioritaris ni mai ho seran per al conjunt de la classe treballadora que, recordem-ho, continua sent el major i millor agent del qual disposa l’esquerra per a la transformació social (per número i per posicionament en el sistema productiu). És més, aquestes preocupacions relatives a la identitat solen ser problemes del sector dels treballadors més aburgesat ideològicament que, una vegada aconseguit un mínim material, pot preocupar-se per qüestions de representació simbòlica. Un sector de professionals liberals i/o funcionaris amb estudis universitaris i sovint amb diversos idiomes que sol ser vist com a privilegiat per gran part de la classe treballadora (que al seu torn és estigmatitzada per aquests aspirants a la inexistent "classe mitjana" sota els noms de "chonis", "pallussos", etc.)". [2]

Resulta paradoxal, no obstant això, que algú que va estudiar en la Universitat Complutense i es presenta com a nova estrella youtuber del marxisme ignori o ometi que la classe obrera està formada per milions de treballadors i treballadores precàries, migrants, llatines i negres, que es troben en l’escala més baixa de la força laboral, enfrontant una major precarietat, el racisme i la persecució policial. Potser són sectors aburgesats les treballadores de la llar que curren com a internes i no tenen ni dret al descans, que estan exposades a l’assetjament sexual pels seus patrons i que en molts casos no poden denunciar per por de ser deportades? Sectors aburgesats els manters que poden caure sense vida als carrers de Lavapies després de córrer per a escapar de la policia? Sectors aburgesats les joves precàries de les cadenes de menjar ràpid que van arribar a Espanya amb "contractes en origen" des de Centreamèrica? Sectors aburgesats les temporeres de Huelva o de Lleida que s’exposen al contagi perquè el virus sí que entén de racisme, precarietat i classes socials?

Cal estar bastant cec, a més, per a assegurar que el racisme o l’opressió de gènere són un problema de "representació simbòlica" propi del debat de l’acadèmia i que no incumbeix a la classe obrera. Podria passar-se el nostre youtuber un dia a visitar el CIE d’Aluche o els camps de Huelva per a descobrir que poc "simbòlic" és el racisme institucional.

Per cert, Illescas aclaria en el seu article que no és que "no quedin qüestions per canviar per a aconseguir la igualtat de la dona respecte a l’home", però matisava a continuació que, en la seva opinió "el problema és que els mètodes per a aconseguir-la poden produir noves injustícies", i que "és honest reconèixer que ja la dona s’ha igualat en nombrosos aspectes a l’home quan no s’ha posat per damunt seu en algunes qüestions als països desenvolupats." L’autor no sols impugna de conjunt al moviment feminista des de plantejaments que semblen més propis d’un grup incel, sinó que també arremet contra el "feminisme marxista". Per a ell, segons una cita que va llegir en el Manifest Comunista, Marx va pronosticar que "el capitalisme era el màxim destructor de la societat patriarcal", per la qual cosa la lluita contra l’opressió de les dones seria llavors "secundària", una cosa de la qual ja s’ocupa el capitalisme en introduir en el mercat laboral a les dones.

Podríem recomanar-li a Illescas que llegeixi també altres textos de Marx i Engels, abans de fer afirmacions tan obtuses; des de "L’origen de la família, la propietat privada i l’Estat" d’Engels, passant per diversos capítols del "Capital", sense esmentar tota l’obra posterior d’autores com Clara Zetkin, Rosa Luxemburg, Aleksandra Kollontai, Lenin o Trotsky, els qui consideraven que calia combatre sense miraments contra el masclisme dels "camarades" dins de les organitzacions revolucionàries i a l’interior de la classe obrera, al mateix temps que van desenvolupar un programa específic per a combatre l’opressió de les dones com a part de la lluita pel socialisme.

La introducció de les dones al mercat laboral no només no acaba amb l’opressió patriarcal, sinó que el capitalisme la utilitza a favor seu, en les noves condicions creades pel treball assalariat. D’una banda, perquè les dones de la classe treballadora s’ocupen majoritàriament del treball de reproducció domèstic a la llar (un treball fonamental per a la reproducció de la força de treball) en una "segona jornada laboral" no pagada. Però, a més, perquè les dones treballadores són les que, juntament amb sectors precaris i migrants, ocupen majoritàriament l’"exèrcit industrial de reserva", sent en general les primeres a ser acomiadades en períodes de crisis. I finalment, perquè a l’interior dels llocs de treball o en sectors sencers de la producció, també s’aplica la "divisió sexual del treball", amb l’existència de sectors més feminitzats (treballadores de la llar, infermeres, teleoperadores, etc.) en condicions més precàries i amb salaris més baixos.

A diferència del que pensa Illescas, el què divideix a la classe obrera no és la lluita contra les opressions, sinó la persistència del masclisme, el racisme i l’homofòbia en el seu interior, promoguts pel mateix sistema per a jerarquitzar entre "treballadors de primera" i "treballadors de segona". La fragmentació de la classe treballadora també s’ha incrementat en les últimes dècades, producte de les polítiques de flexibilització laboral, externalitzacions o treball temporal, polítiques que les burocràcies sindicals han deixat passar sense cap baralla. Però la lluita contra aquestes múltiples opressions, així com per a superar les fragmentacions internes de la classe obrera és una cosa que històricament han deixat de costat aquells sectors que sostenen una visió economicista o sindicalista de la classe, aquells sectors que Lenin considerava, sí, com l’expressió de "la política burgesa de la classe obrera".

Finalment, per a Illescas, els "sentits comuns" que VOX interpel·la i que l’esquerra ha d’atendre són ni més ni menys que la unitat d’Espanya –contra el moviment independentista al qual considera de conjunt "regressiu i posfeudal", sense qüestionar la política reaccionària del nacionalisme espanyol–, l’antifeminisme i l’anti-antiracisme. Això és rojipardisme. Una política que darrere de la verborrea d’esquerres suposa que hi ha una base comuna per a l’acció entre l’extrema dreta i el comunisme, només que "canviant l’enfocament", perquè aquests "sentits comuns" no prenguin un curs "regressiu", sinó un "progressiu". Així, mentre Illescas assenyala a l’"esquerra postmoderna" com la principal responsable del creixement de l’extrema dreta, reprodueix com a caricatura els vicis de l’esquerra estalinista que en diferents períodes va assumir posicions corporatives des dels sectors més privilegiats de la classe obrera.

La qüestió trans i el subjecte revolucionari

Entrant en el debat, Antonio Maestre planteja en un article recent que "El major problema de l’esquerra contemporània a Espanya és utilitzar debats teòrics com a excusa per a dirimir disputes de poder". Es refereix a la baralla furibunda sobre els drets de les persones trans, i els atacs combinats per part de sectors del feminisme radical, sectors lligats al PSOE i alguns "mascles alfes del marxisme tuiter".

És un fet que la polèmica amb les teories queer s’ha transformat en una excusa per a defensar posicions conservadores des de certs feminismes i des de l’esquerra estalinista, que neguen els drets a les persones trans. En aquest sentit, Maestre apunta correctament que darrere del debat sobre els drets a les persones trans es troben també sectors lligats al PSOE que afirmen les seves quotes de poder a l’interior del feminisme i des de l’Estat.

No obstant això, els seus arguments van més enllà. Per a Maestre, des del marxisme s’ha presentat històricament a la classe obrera com un "ens idealitzat", alguna cosa que caldria canviar perquè, segons ell, la classe obrera ja no té capacitat transformadora. En els seus termes:

"No existeix cap possibilitat radicalment transformadora en l’obrerisme actual, aquell subjecte polític està mitificat i no es correspon amb la seva capacitat performativa en l’actualitat. L’ecosocialisme i el feminisme, i no el transexcloent, sinó el que s’abraça al costat de les trans en una pancarta, és el moviment conjunt que té capacitat disruptora en 2020 per a donar solució als problemes de la classe treballadora. Assumeixin-ho o tirin-se a un costat, el subjecte polític revolucionari dels nostres dies és Greta Thunberg entrellaçant els braços amb una adolescent feminista i una trans de 10 anys. Un marxista es posaria darrere." [3]

Aquí ens trobem amb la rèplica invertida de la posició d’Illescas. Mentre el primer s’oposa a reconèixer tota capacitat potencialment disruptora a moviments com el de la joventut contra el canvi climàtic, el feminisme o l’antiracisme, Maestre nega la capacitat revolucionària de la classe obrera i proposa el seu reemplaçament per la sumatòria de "nous" moviments socials. La seva "revolució", aparentment, no passa de ser algun tipus de resistència cultural en els marcs del sistema capitalista, cosa que no és contradictòria amb el seu suport al govern "progressista" social-liberal del PSOE-Podemos.

A més, quan Maestre qüestiona al marxisme, està apuntant a aquesta versió economicista i vulgar que representa Illescas, deixant de costat la rica tradició teòrica i estratègica del marxisme revolucionari per a articular la lluita contra les opressions i contra l’explotació.

La història del capitalisme està lligada des dels seus orígens al racisme i l’opressió de les dones, al mateix temps que la normativitat heterosexual és la base de la institució familiar, sostingues de la reproducció de la força laboral i del propi sistema. Per això són reaccionàries aquelles posicions que neguen les lluites contra aquestes opressions, quan haurien de ser part d’una estratègia revolucionària i hegemònica de la classe treballadora. Una estratègia que es proposi no sols superar la fragmentació interna (entre ocupats i aturats, nadius i estrangers, homes i dones, treballadors fixos de plantilla i externalitzats, etc.), sinó també soldar aliances amb altres sectors oprimits per a la lluita contra el capitalisme.

Finalment, és cert que dins dels moviments socials existeixen sectors que busquen imposar polítiques liberals, socialdemòcrates o de conciliació de classes. En l’últim temps l’hem vist molt clarament en el feminisme, amb el que representa aquest feminisme conservador del PSOE o de Lídia Falcón, punitivista i transfòbic, i també en diferents expressions de les polítiques de la identitat en clau neoliberal, des del gaycapitalisme al greenwashing.

Però caldria agregar que també a l’interior del moviment obrer existeixen importants sectors que tracten d’imposar polítiques corporatives o "aburgesades", com la conciliació amb els governs o les patronals, cosa que pren cos en les burocràcies sindicals. És notori que en els debats entre "posmos" i "rojipardes" ningú qüestiona a les burocràcies sindicals, que són aquests representants de la política burgesa en el si del moviment obrer i un factor clau de sosteniment del règim. Part de l’"Estat ampliat" en paraules d’Antonio Gramsci, o una capa privilegiada a l’interior de la classe obrera que actuen com a agent de l’ordre capitalista.

Però això no vol dir que calgui renunciar a la lluita contra les opressions, ni tampoc a l’organització dins dels sindicats, sinó més aviat tot el contrari. En tot cas, el que cal intentar construir són corrents revolucionaris a l’interior dels moviments progressius i en la classe treballadora. Per a això serà necessari superar els programes corporatius, així com les il·lusions de reformar o humanitzar el capitalisme, combinant les batalles per les demandes més sentides, com la lluita contra el racisme, la violència policial, la precarietat, la violència masclista, contra la transfòbia, per acabar amb els acomiadaments, la falta d’habitatge, etc., amb un conjunt de reivindicacions que apuntin a qüestionar la propietat privada dels capitalistes.

La classe treballadora continua sent la que, per les posicions estratègiques que ocupa en la producció, circulació i reproducció a tot el món, pot articular la força social per a subvertir l’ordre existent i derrotar a aquella minoria social de capitalistes que manté l’explotació i les opressions. Milions de treballadors i treballadores del camp, infermeres, treballadores de la llar, camioners, sectors de la logística, de la indústria de l’alimentació, de les telecomunicacions, del transport, netejadores, caixeres de supermercats, treballadors de la banca i el comerç, de la producció d’acer o la producció energètica; natius, immigrants, de totes les ètnies i gèneres, sense aquests "essencials" no es mou el món, com va quedar clar durant la crisi del Coronavirus.

En moments d’irrupció de la lluita de classes, les tendències a la unitat als carrers entre tots els oprimits són una realitat que supera les disquisicions teòriques de molts tuiters. Ho veiem als Estats Units, on els joves negres conflueixen amb els treballadors i treballadores precàries, amb els activistes LGTB i sindicats combatius en una lluita comuna contra l’Estat racista, la violència policial i les conseqüències de la crisi que ha generat ja milions de nous aturats.

Més enllà del debat entre "posmos" i "rojipardes" el que ens hem de preguntar és quin subjecte és necessari per a quina estratègia. Si l’objectiu es limita a humanitzar d’alguna manera al capitalisme, darrere d’una perspectiva centrada en la via parlamentària, donant suport a variants del "mal menor" representades pel Govern del PSOE-Podemos, llavors el debat del "subjecte revolucionari" no té cap sentit. Però tampoc representa cap alternativa la nostàlgia d’Illescas per la vella Esquerra Unida i el PCE, que, no ens oblidem, va ser un actor clau de sosteniment del Règim del 78 des dels seus orígens, amb monarquia inclosa.

Serà moment de plantejar la necessitat d’una estratègia política revolucionària per a lluitar contra totes les opressions i l’explotació, buscant les maneres de construir una força material per a lluitar per ella.

VEURE TOTS ELS ARTICLES D’AQUESTA EDICIÓ

NOTES AL PEU

[1] Jon Illescas, "Enfront de VOX: classe obrera", Vell Talp, gener 2019, https://www.elviejotopo.com/articulo/frente-a-vox-habra-izquierda-para-la-clase-obrera/

[2] Illescas, Ibidem

[3] Antonio Maestre, El subjecte polític revolucionari és una nena trans, El Diario.es, 4/07/2020, https://www.eldiario.es/opinion/zona-critica/sujeto-politico-revolucionario-nina-trans_129_6081601.html




temes relacionats

Racisme institucional   /    Feminisme socialista   /    Feminisme   /    Racisme   /    Transfòbia

Comentaris

Comentar