Política Estat espanyol

ELECCIONS 28A

Front Republicà: una alternativa al processisme?

La candidatura del Front Republicà, impulsada per Poble Lliure, Som Alternativa i Pirates per al 28A, es planteja com una alternativa a la tornada a l'autonomisme del “processisme”, encara que continua renunciant a lluitar contra el Règim del 78 des d'una perspectiva anticapitalista i de classe.

Ivan Vela

Barcelona | @Ivan_Borvba

Federico Grom

Barcelona | @fedegrom

dijous 28 de març| edició del dia

La setmana passada es presentava públicament la candidatura Front Republicà que concorrerà a les eleccions del pròxim 28A al Congrés dels Diputats. La nova llista tindrà a Albano Dante Fachín, ex de Podem, com a cap de llista per Barcelona. Per Girona es presentarà Maria Besora, Joel Jové per Lleida i Ferran Reyes per Tarragona.

La candidatura es proposa ser “rupturista i d’esquerres”, una opció política des de Catalunya que busca allunyar-se dels “xantatges del PSOE de Pedro Sánchez” i que lluita pel dret d’autodeterminació i la llibertat dels presos polítics, dos punts elementals que compartim. Es defineix a si mateixa com una força que té com a objectiu generar un bloqueig en el Congrés dels Diputats, és a dir que no brindarà suport a cap dels candidats amb opcions a ser presidenciables per compartir tots ells la negació a les esmentades demandes democràtiques fonamentals.

Hi ha coordenades encertades a l’inici del camí d’aquesta candidatura. Especialment el desemmascarament de la política del “mal menor”, a la qual el PSOE i l’esquerra neoreformista de Podemos crida incansablement.

Com va assenyalar el mateix Fachín en l’acte de presentació, “se’ns demana que ens empassem aquesta situació i renunciem als objectius polítics perquè si no vindran VOX i el PP”. No cal oblidar que per als promotors del “malmenorisme” i el ventall “progressista” dels seus aliats, la lluita pel dret a decidir del poble català ha estat i és l’aliment per al sorgiment de l’extrema dreta. A més, en el cas del PSOE, s’ha tractat d’una ofensa al règim que defensen.

És per això que tapar-se el nas i donar suport a la candidatura del PSOE, del 155, del 15% d’atur massiu, de la precarietat laboral, dels CIEs o de les polítiques imperialistes amb els seus aliats a Aràbia Saudita o contra Veneçuela, no és la solució per a avançar en el dret democràtic català a decidir la seva relació política amb la resta de l’Estat. Ni tampoc ho és per a conquistar demandes que millorin la vida de la classe treballadora, les dones, la joventut i els immigrants, després de més d’una dècada de crisi.

A més d’aquesta negativa a ser part del suport parlamentari a un nou govern de Sánchez, la nova candidatura es planteja com a alternativa al retorn a l’obediència institucional i el diàleg de sords amb l’Estat central que porten practicant ERC i el PDECat des de l’aplicació del 155. Tornar al model de la tardor de 2017 -desobediència i unilateralitat-, es proposa de nou com el camí per a poder exercir el dret a decidir.

No obstant això, aquests elements no són suficients per a erigir una veritable alternativa des de l’esquerra anticapitalista per a lluitar per l’autodeterminació de Catalunya, ni tampoc per a imposar la resta de mesures econòmiques i polítiques necessàries per a revertir la situació de pobresa i precarietat d’àmplies capes de la població.

Absències que afebleixen

En una recent declaració (poc abans de l’anunci de la candidatura del Front Republicà) des del CRT instàvem a la CUP i Anticapitalistas a que impulsessin una candidatura anticapitalista i de classe a tot l’Estat. Una alternativa política que representes a tots aquells que lluiten pel dret a decidir i han fet una amarga experiència amb el processisme, als qui surten al carrer contra els acomiadaments i les reformes laborals, a la joventut antimonàrquica i que fos la veu de les demandes del moviment de dones i dels immigrants que sofreixen dia a dia les polítiques d’aquest Estat racista i imperialista.

Lamentablement la candidatura de Fachín i els seus companys deixa moltes d’aquestes qüestions sense una resposta. Darrere dels tres eixos que esmentàvem a l’inici, no hi ha una crida a altres forces polítiques de la resta de l’Estat per a sumar-se, ni tampoc existeix una mà estesa al moviment de dones, allò més dinàmic en l’actualitat, o als milers de joves estudiants que han votat contra la monarquia en tot l’Estat.

Una de les lliçons que al nostre entendre va deixar clarament plantejada la tardor de 2017, és que sense la lluita comuna de tots els sectors populars de tot l’Estat contra el Règim del 78 no serà possible conquistar el dret d’autodeterminació del poble català. Però a més, sense la intervenció en aquesta lluita de la major part de la classe treballadora, tant a Catalunya com en la resta de l’Estat, no podrem posar en marxa la mobilització social necessària per aconseguir-ho. Una mobilització social que la direcció processista va tractar de contenir i desactivar en tot moment. Per això no vincular les demandes democràtiques amb un programa anticapitalista deixa tocat d’entrada tot projecte de lluita pel dret a decidir.

A més des del Front Republicà adverteixen que buscaran un “bloqueig” en el Congrés, quelcom que sumat a l’absència d’una agenda de mobilitzacions, és en realitat tornar a bolcar tota l’atenció política al propi Congrés. La proposta presentada no trenca amb la lògica de que el dret a decidir a Catalunya o la conquesta dels drets econòmics i socials s’aconseguiran fonamentalment amb l’activitat política parlamentària.

S’obliden així unes altres de les lliçons més importants de l’últim període, i és que quan més va avançar el moviment democràtic català va ser amb les mobilitzacions de l’1-O, del 3-O i del 8-N. Des del Parlament, tal com s’han encarregat de remarcar tots els acusats, només es va fer teatre, i des de la Moncloa amb els “progressistes” al capdavant, només han arribat gestos buits, això sí, acompanyats d’amenaces d’un nou 155.

En aquest sentit, no denunciar l’atzucac actual al qual ha estat portat el moviment per la direcció del procés en aquests anys, PDCat i ERC, fa impossible que la candidatura del Front Republicà sorgeixi com una veritable ruptura a aquesta situació de paràlisi imposada per la Generalitat.

Lluitar pel dret d’autodeterminació i per mesures d’emergència estructurals per a acabar amb l’atur i la precarietat a través del repartiment d’hores de treball sense baixada salarial, amb la pobresa energètica a través de la nacionalització sense pagament de les principals elèctriques o amb la violència cap a les dones, requereix una política de classe, independent d’una burgesia que en tots els aspectes citats anteriorment tan sols juga un paper reaccionari.

Sense totes aquestes premisses, l’alternativa que lidera electoralment Fachín està condemnada a jugar amb les cartes ja marcades per la direecció del Procés i el Règim del 78, allunyades de ser una “bona mà” per a la classe treballadora i els sectors populars.

Les eleccions europees, un escenari possible

Si bé per a les eleccions del 28A els temps legalment establerts per a la participació en els comicis ja fan impossible pensar en aquesta candidatura anticapitalista i de classe, no és així per a les eleccions europees.

En un moment on els Salvini i Orban estan preparant-se per a donar un cop d’efecte en el parlament europeu, l’esquerra no pot romandre impassible i mostrar-se políticament miop.

Novament Anticapitalistas, que fins al moment es manté en la decisió de concórrer amb Podemos i IU, i la CUP tenen l’oportunitat, i la responsabilitat, d’aixecar una alternativa política anticapitalista i de classe, que expressi allò més avançat de la reacció contra l’extrema dreta, com el moviment de dones, el moviment dels immigrants, els joves antimonàrquics o el mateix moviment català. Que tingui present els processos de lluita més avançats a Europa com són les armilles grogues a França.

Aquesta alternativa política, que interpel·li a tots aquells sectors desafectats amb el neorreformise, ja no només de Podemos o IU dins de l’Estat espanyol, sinó també amb experiències com la de Syriza a Grècia, és un pas important per a començar a enfrontar a la dreta també en el terreny electoral.

No obstant això un programa que busqui avançar en totes aquestes demandes democràtiques, econòmiques i polítiques, no es farà exclusivament conquistant una relació de forces favorable en els parlaments. Un programa d’aquest tipus no es podrà imposar mai si no és per mitjà del desenvolupament d’una gran mobilització social, amb la classe treballadora i els seus mètodes de lluita en el centre.




Comentaris

Comentar