Gènere i sexualitats

Igualtat davant la llei, desigualtat davant la vida: feminització de la feina i precarietat laboral

L'increment de l'anomenada feminització del treball ve acompanyat d'una major tendència a la precarietat laboral femenina, *inscripta en les transformacions del capitalisme mundial i espanyol en l'últim segle fins a l'actualitat.

Cynthia Lub

Barcelona | @LubCynthia

dimarts 7 de maig| edició del dia

L’increment de l’anomenada feminització del treball ve acompanyat d’una major tendència a la precarietat laboral femenina, inscripta en les transformacions del capitalisme mundial i espanyol en l’últim segle fins a l’actualitat.

L’article 28 de l’Estatut dels Treballadors sentència: “L’empresari està obligat a pagar per la prestació d’un treball d’igual valor la mateixa retribució, satisfeta directa o indirectament, i qualsevol que sigui la naturalesa d’aquesta, salarial o extrasalarial, sense que pugui produir-se cap discriminació per raó de sexe en cap dels elements o condicions d’aquella.”

No obstant això, a l’Estat espanyol la bretxa salarial és d’un 23% i dos de cada tres persones que perceben els salaris més baixos, són dones. Per tant, el concepte de “treball d’igual valor” no s’aplica al valor del treball de les dones. Lligat a això, dels contractes a temps parcial el 73,86% són exercits per dones, és a dir, 3 de cada 4 ocupacions. Aquestes dades també sancionen el futur de les dones, amb prestacions i pensions de pobresa.

Motius? No estan essencialment en la decisió arbitrària de les empreses de pagar salaris més baixos a les dones que als homes. Sinó en les transformacions del capitalisme mundial en l’últim segle, entre les quals l’increment de l’anomenada feminització de la força laboral adquireix una enorme dimensió, paral•lelament a la major tendència a la precarietat laboral femenina basada en una cadena de múltiples baules de desigualtats. I en una històrica i duradora divisió sexual del treball que legitima que les dones siguin contractades en àrees de treball infravalorades, arrossegades a la precarietat, major explotació i pitjors condicions. Una precarietat que té el seu origen en el model laboral del capitalisme espanyol configurat en les dècades del vuitanta i noranta després de diferents polítiques aplicades pels successius governs.

Això, sumat al no reconeixement del treball reproductiu que, si no expulsa a les dones del mercat laboral, les sotmet encara més a la precarietat. Com veiem, la ‘igualtat davant la llei,’ no es correspon amb la ‘igualtat davant la vida’.

La classe obrera no és només masculina: acreixement de la feminització del treball

Actualment, més del 40% de l’ocupació global està compost per dones. Així i tot, encara que en la majoria dels països centrals d’Europa existeix una relativa equiparació entre el treball assalariat femení i el masculí, a l’Estat espanyol continua existint la bretxa de gènere en l’activitat laboral i el percentatge que representa la dona en el conjunt de la classe treballadora assalariada ha passat del 43% al 48% entre els anys 2007 a 2016. No obstant això, aquesta bretxa s’ha anat intensificant i actualment la taxa d’ocupació femenina ha baixat. Segons l’Estatut Nacional d’Estadístiques (INE) [1] dins de la taxa d’ocupació general el 54,75% pertany a homes i el 44,15% a dones.

Aquesta bretxa es manté en els percentatges d’atur: 16,74% és l’atur femení i 12,90% el masculí [2] D’altra banda, les dones es concentren en un nombre més reduït de sectors i ocupacions i, amb freqüència, amb les remuneracions més baixes i presència molt elevada en les denominades “categories elementals”.

De la llar al treball: la històrica lluita de les dones per pertànyer al mercat laboral

Històricament, l’increment del treball assalariat femení és, entre altres qüestions, el resultat de, d’una banda, les transformacions econòmiques d’un capitalisme en auge que requeria de més mà d’obra femenina. Per l’altre, més de dos segles de lluita de les dones per pertànyer al mercat laboral i aconseguir la seva independència econòmica, i contra les condicions d’explotació. Sortir de la llar al treball implicava qüestionar el model predominant de dona durant el segle XIX i començaments del XX, conegut com a “àngel de la llar” o “perfecta casada”. Era, per tant, posar en escac a l’ideari capitalista i patriarcal i a tot el discurs de la domesticitat difós en textos com el famós fullet de 1886 de la col•lecció “Biblioteca per a Senyoretes” que ensenyava les obligacions que havien de complir les dones en la llar.

Una ideologia que s’anava perfeccionant amb nous arguments, com els del famós doctor endocrinòleg, Gregorio Marañón, qui en 1920 va influenciar notablement a la societat espanyola amb la seva teoria de la diferenciació i el caràcter complementari dels sexes. Sostenia que les dones no eren inferiors, encara que sí que eren diferents en els seus trets psicològics i biològics: la raó, la lògica, la reflexió, la capacitat analítica i intel•lectual i la creativitat eren característiques biològiques de l’home. La sensibilitat, sentimentalitat, afectivitat, intuïció, passivitat i abnegació eren de la dona. Una distinció utilitzada per a reforçar el rol de domesticitat, com a dones i mares. [3]

La gran segregació i discriminació de la dona en l’àmbit laboral s’ha manifestat de diferents formes, d’acord amb les etapes històriques i contextos polítics, socials i econòmics. L’hostilitat cap al treball assalariat femení i l’entrada de les dones al treball sempre es va sostenir a través del culte a la domesticitat i l’enorme pes de l’Església catòlica en la societat espanyola. El discurs de la dependència econòmica de la dona ha estat vital per a exercir el seu rol en la llar, sent la “dona assalariada” un símbol de la degradació masculina.

Una altra gran reculada es va produir durant el franquisme. Com defineix Mary Nash, es “va pretendre construir una nova dona per a l’Espanya franquista. (…) De fet, la redefinició del rol de les dones es va convertir en una peça clau en la maquinària repressiva dictatorial.” [4] Es va utilitzar tot un aparell legislatiu, educatiu i institucional, al costat de la Secció Femenina de la Falange, única organització femenina del Règim franquista creada en 1940 i dirigida a nivell nacional per Pilar Primo de Rivera. Poden observar-se les conseqüències en els drets laborals per a les treballadores. Ja en 1938 durant la Guerra Civil, tal com descriu Mary Nash, després del Fur del Treball quedava rebutjat el treball assalariat femení quan es va declarar que l’Estat “alliberarà la dona casada del taller i la fàbrica”.

Mentrestant, va aplicar mesures que protegien a la família per a sotmetre a les dones casades totalment a la llar i a la maternitat. Així ho explica Mary *Nash, “La concepció orgànica del Nou Estat va reforçar la figura del pare com a cap de família. Així la Llei de subsidis familiars (1938) i el Plus de càrregues familiars (1945) van establir un model patriarcal del treballador, cap de família i mereixedor d’un sou familiar. Les lleis van reforçar la dependència femenina en regular que el marit podia percebre el sou que guanyava l’esposa (1944) i durant 40 anys, fins a maig de 1975, qualsevol dona casada necessitava de l’autorització marital per a tenir un contracte laboral.” [5] Fins a tot un cos de metges franquistes difonien la idea de l’amenaça que significava el treball assalariat, donant compte de malalties que perjudicaven les dones a l’hora de procrear.

D’altra banda, “L’establiment en la Llei de Contracte de Treball de l’autorització marital perquè la dona pogués ser contractada, i de la possibilitat que el marit rebés el salari de la dona. De fet la dona, especialment la casada, era equiparada legalment al menor d’edat; fins i tot un especialista en dret laboral, Pérez Botija, recordava que al I Congrés de Medicina Legal s’havia discutit la possibilitat de recollir en la llei la institució de la ’mitja capacitat’, com a ’manera de resoldre el problema dels menors, de la dona casada i de l’incapaç mental’.” [6]

És així que el Règim franquista forçava a les treballadores a abandonar els llocs de treball si arribaven a casar-se a través de diverses reglamentacions, la qual cosa era compensat amb una indemnització econòmica anomenada “doti laboral”. No obstant això, la realitat és que la majoria de les dones de la classe treballadora no podia sostenir aquesta situació, molt menys durant la guerra i la postguerra, quan les famílies quedaven devastades en la pobresa i no podien prescindir del treball de la dona. Un treball sempre desjerarquitzat i en constant situació de precarietat.

Cap a la final del franquisme què va deixar la Transició a les dones treballadores? Respecte a les lleis laborals, en 1976 es va reglamentar la primera legislació laboral que buscava superar la discriminació de la legislació franquista, que a penes va tenir incidència en les condicions laborals de les treballadores. La Constitució de desembre de 1978 va proclamar quant a la discriminació laboral per raó de sexe que: “Tots els espanyols tenen l’haver de treballar i el dret al treball, a la lliure elecció de professió o ofici, a la promoció a través del treball i a una remuneració suficient per a satisfer les seves necessitats i les de la seva família, sense que en cap cas pugui fer-se discriminació per raó de sexe.” (Art. 35.1.). També la igualtat jurídica de les dones i va eliminar la potestat marital i la discriminació de la dona casada que havia imposat el Règim dictatorial (Art. 32.1.).

No obstant això, les treballadores van haver de topar-se amb els efectes duradors de la recessió iniciada en 1973 que van provocar un fre a l’acreixement de les dones en el mercat laboral, estancant-se des de 1974, “Des de 1976, la població femenina total i activa a Espanya era el 27,9%, percentatge que a penes s’havia recuperat en 1985, quan va arribar al 28,1%, coincidint amb els inicis de la recuperació econòmica. [7] Un altre dels efectes de la crisi ha estat l’atur femení, incrementat entre 1975 i 1982. Així com també el descens del treball assalariat femení en la indústria, a causa de la reconversió industrial. Alhora que es traslladava al sector terciari de serveis, que va començar a tenir una important concentració femenina sobretot en el comerç, educació, sanitat, serveis socials o l’hostaleria.

En 1980 l’Estatut dels treballadors precisava els drets laborals declarant nuls les lleis reglamentàries o convenis col•lectius discriminatoris per raó de sexe. Va establir regles comunes en la classificació i promoció professional de treballadors i treballadores per a evitar categories laborals diferents per raó de sexe. El dret d’excedència tant al pare com a la mare, per a la cura dels nounats per un període màxim de tres anys i, a les dones en situació d’embaràs, el dret a la baixa per part durant catorze setmanes a més del dret a la reserva del lloc de treball. Va autoritzar les treballadores amb un fill menor de nou mesos a absentar-se durant un total d’una hora per a la lactància, però no va considerar l’atenció parental. No obstant això, ha estat molt qüestionat pel moviment feminista i per les treballadores el fet que “no es va diferenciar entre homes i dones en la reducció de jornada per a la cura de menors de sis anys o de persones discapacitades físiques o mentals. L’Estatut va ser contestat en diferents sectors sindicals i feministes pel seu paternalisme, la continuïtat del perfil de les dones com a responsables de les tasques de cura i l’admissió del treball parcial, adjudicat habitualment a les dones” [8]. Un debat que continua en l’actualitat.

La històrica i duradora divisió sexual del treball

Actualment, a l’Estat espanyol el treball assalariat femení és molt elevat en activitats sanitàries i serveis socials, en un 77,5%. En l’educació ocupen el 67,4%, en el sector serveis el 66,6%, i en totes aquelles tasques vinculades a la cura o empleades de la llar el 88,6%. No és casual que les dones estiguin sobre-representades en aquestes activitats com tampoc és ’natural’ la divisió sexual del treball. Això està inscrit en una construcció social duradora de la ’feminitat’ i la ’masculinitat’ en el món laboral. [9]

Com vam veure, l’ideari patriarcal conformat per a impedir que les dones sortissin de les parets de la llar, de cap manera ha pogut evitar l’increment del treball assalariat femení. No obstant això, lluny de desaparèixer, s’ha mantingut sota diferents formes en les noves relacions laborals amb l’objectiu d’explotar a les treballadores doblement, amb salaris menors al dels homes, per a d’aquesta manera també baixar els salaris dels altres treballadors.

En aquest sentit, és interessant l’anàlisi d’Ulla Wikander sobre la tendència dominant de tots els Estats europeus a regular la situació laboral de la dona amb la finalitat de “protegir a la família” de la “amenaça a l’ordre social” que implicava que la dona es converteixi en assalariada, legislant a favor de mantenir la divisió sexual dins del mercat laboral amb la finalitat d’obstaculitzar la seva independència econòmica. A finalitats del segle XIX i el XX, en molts països d’Europa el dret matrimonial donava a l’home el poder de decidir sobre la situació laboral de la seva esposa i fins i tot de disposar dels seus ingressos. Però paral•lelament jugaven amb els ’avantatges’ d’emprar a les dones basant-se en les ’aptituds’ de cada sexe per a les tasques laborals.

A l’Estat espanyol, els Codis Civil i Penal establien que l’autoritat del marit havia d’obeir-se automàticament per part de la dona, rebent càstigs si no ho fes amb la presó. Un femicidio era castigat amb el desterrament a una distància mínima de 25 km, durant un període de sis mesos a sis anys. Si les ferides eren lleus, no hi havia càstig. Per a les dones, se’ls considerava parricidis i es castigaven amb la cadena perpètua. El considerat adulteri tenia connotacions diferents per a la dona, amb dues a sis anys de presó i res per a l’home ja que no se’l considerava adulteri, tret que tingués una altra concubina en la llar conjugal [10], qüestió que es va mantenir fins a la Segona República. Però fins i tot en aquest període amb la Nova Llei de Contractes Laborals de novembre de 1931, l’home mantenia el control del salari de la dona, encara que amb la seva autorització la dona podia disposar d’ell. Hem vist com aquests mínims drets van tornar a retrocedir sota el Règim franquista.

Ulla Wikander explica també com a Europa, el dret matrimonial va persistir fins a la segona meitat del segle XX i va ser eliminat a Alemanya Occidental en 1976, a Espanya en 1980 i a Suïssa en 1988. Lligat a això, en tota Europa es van imposar polítiques estatals salarials, segons el sexe i no el tipus de treball. Els salaris de les dones en la indústria estaven a mitjans dels noranta per sota dels dels homes en tota Europa: a França guanyaven el 81% del salari dels homes. A Dinamarca el 75%, a Alemanya el 74%, a Espanya el 72% i a Anglaterra el 69%. Avui a l’Estat espanyol, com és sabut, la bretxa salarial és d’un 23%. Encara que aquesta mitjana no significa salari “a igual treball”, perquè existeixen treballs exclusius per a dones, tractats com de `segona categoria’ o ‘suplementaris’, en condicions laborals precàries i inestables. La força laboral femenina immigrant és un altre gran element a tenir en compte en un país imperialista.

La precarietat té rostre de dona

Hem vist com les societats industrials més avançades van utilitzar els patrons de la divisió sexual del treball establerta des de segles, per a justificar majors desigualtats, discriminació i desjerarquització del treball de les dones.

A l’Estat espanyol, a dotze anys des de l’agudització de la crisi econòmica de l’any 2007, totes aquestes transformacions s’imposen de forma descarnada en amplis sectors de la classe treballadora. Aquest nou període de crisi s’enfronta a una força de treball altament feminitzada i amb una inserció urbana molt superior a la rural. La classe treballadora i molt en particular les dones estan sofrint el model laboral capitalista imposat en les dècades del vuitanta i noranta, amb un augment exponencial de la precarietat laboral, des de l’anomenada “reconversió industrial”, fins a privatitzacions de serveis públics, reformes laborals, EREs, pèrdua de desenes de milers de treballs desviats cap a la contractació i subcontractació de serveis. Una veritable contraofensiva contra el conjunt de la classe treballadora donada dins d’una etapa de transformació del capitalisme mundial en l’últim segle, travessat per les transformacions polítiques i econòmiques ocorregudes des de les dècades del vuitanta sota l’etapa anomenada “neoliberalisme” que anomenarem “restauració burgesa” [11], en referència a la contraofensiva que els països imperialistes d’Europa i els Estats Units van desplegar a tot el món després de tancar, després de derrotes físiques i desviaments, l’ascens de processos revolucionaris i lluita de classes que va tenir lloc entre els anys 1968 i 1981. I que en l’Estat espanyol es va donar després de la Transició democràtica i els Pactes de la Moncloa.

Actualment, el rol de domesticitat i les tasques de cures continuen impregnats en els porus del treball assalariat femení, amb la finalitat d’arrossegar-lo cada vegada més a la precarietat. L’enorme força laboral femenina en el sector serveis –cambreres, mainaderes, cuineres, netejadores, teleoperadores, cambreres de pisos, caixeres de supermercat-. O de cures de menors, majors dependents, persones malaltes o amb discapacitat és assenyalat com a causa dels contractes parcials per a un 12,98% de dones i un 1,78% d’homes. Elles, 7 vegades més; encara que la xifra ha de ser encara major ja que la majoria no té contractes i no formen part de les estadístiques.

Segons un informe d’UGT [12], en Hostaleria les dones perceben el salari més baix de tots els sectors d’activitat. Igualment en sectors d’Activitats Administratives i Serveis Auxiliars i en Altres Serveis perceben els salaris més baixos de tot l’Estat. Aquests tres sectors concentren una forta presència de dones amb un 50% en cada sector, els salaris són els més baixos i sofreixen una bretxa salarial per sobre de la bretxa mitjana del conjunt de sectors d’activitat de l’Estat. Només el sector de l’Educació, amb una presència de dones del 67%, la bretxa salarial disminueix al 9,34%. En el cas de les Activitats Sanitàries i de Serveis Socials, amb una presència femenina del 78,68%, la bretxa salarial del 27,23%. En les Activitats Immobiliàries un 66,89% i la bretxa salarial és del 32,73%. En el Comerç la presència de dones és altíssima i la bretxa puja al 28,04%. I fins i tot en les Activitats Professionals, Científiques i Tècniques les dones són majoria, se’ls exigeix la màxima qualificació acadèmica i la bretxa salarial és del 30,41%; a més els treballs de recerca i de redacció els realitzen les dones amb salaris baixos i els caps d’equip i responsables de les recerques són majoria homes amb salaris molt més alts.

A aquesta discriminació que aporta milions a les butxaques dels empresaris i pobresa a les treballadores, se la denomina “segregació horitzontal” i està acompanyada de l’anomenada “segregació vertical” [13]. Sectors de treballadores no qualificades en serveis, dels serveis de salut i cures de persones, cobren els salaris més baixos de tot el ventall de salaris mitjans per ocupacions. A això se li afegeix el fet que la majoria de les treballadores no qualificades romanen per a tota la vida en aquesta escala, sense cap mobilitat laboral que millori les seves condicions.

D’altra banda, és important per al funcionament del capitalisme imperialista l’enorme força laboral de dones immigrants, sotmeses als pitjors contractes, si tenen, moltes vegades condicionats al xantatge de “els papers” i les xenòfobes i racistes lleis d’estrangeria, que comporta al fet que es vegin sotmeses a enormes problemes per a poder mantenir la seva situació administrativa. Segons xifres oficials, aproximadament la meitat de les dones afiliades a la Seguretat Social que treballen com a empleades de la llar i de la cura són dones immigrants. I a més una gran part d’elles en l’economia submergida o obligades a exercir treballs tan esclaus com el de ’interna’, és a dir vivint en la mateixa llar per a fer tot: cuidar, rentar, netejar o cuinar durant les 24 hores del dia, tota la setmana, amb uns descansos irrisoris establerts per llei -sol es permeten dues hores de descans diàries i 36 hores setmanals seguides- que mai es respecten. Segons les dades oficials, a l’Estat Espanyol actualment hi ha al voltant d’unes 700.000 empleades de la llar, de les quals aproximadament unes 400.000, treballen en aquest sector i estan afiliades a la Seguretat social. I un 30% de les empleades de la llar i de la cura segueix sense tenir cobertura social, però segurament són moltíssimes més les que treballen en negre i no apareixen en les estadístiques [14].

D’altra banda, les externalitzacions o ’outsourcing’, tant en el sector privat com públic, s’han estès exponencialment darrere de millorar “l’eficàcia, l’especialització i la qualitat”. Aquestes tres qualitats mai complertes pretenen vetllar en què se sosté la veritable rendibilitat de les empreses capitalistes: condicions de treball d’alta precarietat, elevades taxes de temporalitat i rotació, subrogacions dels contractes plenes d’irregularitats, ritmes de treball altíssims, alta taxa d’accidents de treball, malalties no reconegudes com a professionals, salaris per sota del mínim interprofessional. Les empreses ’multiserveis’ (EMS) han entrat en auge a partir de la Reforma Laboral de 2012 del Partit Popular que ha modificat substancialment la negociació col•lectiva, donant prioritat a l’aplicació dels convenis d’empresa en detriment dels convenis sectorials. Un informe d’UGT [15] dóna compte de l’existència de 273 convenis d’EMS, afectant a més de 60.000 treballadors i treballadores. L’externalització ha crescut com un virus especialment en sectors laborals femenins. Serveis socials, de neteja en centres públics com a privats, de cuina i temps lliure en els centres educatius, per només nomenar alguns. La lluita actual de les Kellys, les que netegen els hotels, o de les treballadores de Serveis Socials, entre moltes altres, denuncien de manera rotunda aquesta situació.

La utopia de la “conciliació laboral i familiar”

Si la feminització del treball es va acréixer paral•lelament a l’augment de la precarietat laboral femenina, les tradicionals tasques de reproducció van continuar a càrrec de les dones. I malgrat els nous avanços tècnics com les rentadores, forns microones o rentavaixelles, aquestes tasques van continuar fins a l’actualitat sent una pesada càrrega per a les dones treballadores, sense serveis de guarderies adequats ni residències per a persones dependents. Mentrestant, les successives crisis econòmiques es van descarregar contra la classe treballadora amb retallades i privatitzacions de serveis socials primordials. La crisi de l’anomenat Estat de benestar en diversos països d’Europa ha portat a un emplaçament de càrregues de l’Estat a les llars, és a dir de l’àmbit públic al privat.

Dèiem que en activitats laborals vinculades a cura de persones i de la llar, el 88,6% són realitzades per treballadores. A més, les dones en el seu conjunt, realitzin o no una altra activitat, dediquen diàriament aquestes tasques dins de les seves llars una mitjana de 4 hores i 7 minuts, mentre que els homes destinen 1 hora i 54 minuts. Moltes es veuen obligades a treballar mitja jornada. I més d’un 25% de dones perden el seu treball quan estan en situació d’embaràs, segons dades d’estudi de l’Institut de Política Familiar, ja que moltes empreses exerceixen l’anomenat assetjament psicològic maternal per a “convidar-los” al fet que abandonin el seu lloc de treball. Es calcula que 9 de cada 10 dones ha sofert algun tipus d’assetjament o pressió en quedar-se embarassada o demanar una reducció de jornada.

La “conciliació laboral i familiar” acaba sent una utopia enfosquida per la doble càrrega del treball assalariat i el no remunerat de les tasques domèstiques que, sinó expulsen a les dones del mercat laboral, les sotmeten a contractes de jornada parcial i a la precarietat.

Capitalisme i patriarcat: una aliança que les dones enfrontem al costat del conjunt de la classe treballadora

“Això és una guerra”, és el crit del moviment de dones en les massives manifestacions. I ho és, però no contra els homes. És una veritable declaració de guerra dels capitalistes, que les dones treballadores només podran afrontar creant aliances amb el conjunt de la classe explotada. I que el moviment de dones i feminista té el repte d’assumir, amb una perspectiva lluny de l’individual o exclusivament cultural. La cultura patriarcal no pot abstreure’s del sistema que sosté totes les desigualtats de gènere, de raça, que és el sistema d’explotació capitalista sota el qual és una utopia la ‘ampliació de drets’ o una major ‘equitat de gènere’ quan a nivell mundial, el 70% de les persones més pobres són dones i nenes. Alhora que la lluita contra les desigualtats i les múltiples violències masclistes, ha de ser abraçada per tots els treballadors i la joventut.

La ‘igualtat davant la llei’ no ‘implica igualtat davant la vida’ per a la majoria de les dones treballadores, immigrants, joves, precàries, llançades a la discriminació i l’assetjament laboral, la precarietat laboral, els contractes d’obra i servei i externalitzacions. Per això, durant les mobilitzacions del 8M la demanda de derogar la reforma laboral ha estat molt proclamada. Perquè es faci realitat “A igual treball, igual salari”, totes les treballadores haurien de passar a plantilla fixa i s’hauria d’establir la prohibició dels contractes temporals i les ETTs i la derogació de les Reformes laborals. I no hi haurà mai “conciliació” si no s’augmenta els pressupostos que les tisorades han retallat en sanitat, educació i serveis públics que porta al fet que les càrregues familiars i de la llar augmentin, de forma totalment gratuïta per als empresaris. si no es redueix la jornada laboral sense reducció del salari, o si no se socialitzen les tasques de cures i de la llar. Són ells, els que roben tot el nostre temps, els que haurien de garantir guarderies gratuïtes en tots els centres de treball. I l’Estat, en els centres d’estudi i establiments laborals públics, durant les 24 hores, així com residències per a persones dependents gratuïtes. Són ells, els capitalistes, els que ens roben el nostre salari i el nostre temps, els que haurien de pagar la crisi de les seves pròpies butxaques, i no de les nostres vides.

Notes:

[1] Instituto Nacional de Estadísticas (INE), dades actualitzades al Primer Trimestre de 2019. Veure: http://www.ine.es/infografias/tasasepa/desktop/tasas.html?t=2&lang=es

[2] Instituto Nacional de Estadísticas (INE), dades actualitzades al Primer Trimestre de 2019. Veure: http://www.ine.es/infografias/tasasepa/desktop/tasas.html?t=0&lang=es

[3] Nash, Mary, Trabajadoras: un siglo de trabajo femenino en Catalunya (1900-2000), Barcelona, Generalitat de Catalunya, Departamento de Treball, Unió Europea, Fons Social Europeu, 2010.

[4] Nash, Mary, Op. Cit., p. 127.

[5] Nash, Mary, Op. Cit., p.129.

[6] Molinero, Carme, Ysàs, Pere, Productores disciplinados y minorías subversivas. Clase obrera y conflictividad laboral en la España Franquista, Siglo XXI, Madrid, 1998.

[7] Nash, Mary, Op. Cit. , p.166

[8] Nash, Mary, Op. Cit., 168

[9] Wikander, Ulla, De criada a empleada. Poder, sexo y división del trabajo (1789-1950), Siglo XXI de España Editores S.A., Madrid, 2016.

[10] Nash, Mary, Rojas, las mujeres republicanas de la Guerra Civil, Taurus, Madrid, 1999.

[11] Albamonte, Emilio, Maiello, Matías, Estrategia socialista y arte militar, Ediciones IPS, Buenos Aires, 2017.

[12] UGT. La brecha salarial persiste porque se infravalora el trabajo de las mujeres. Ver: http://www.ugt.es/sites/default/files/migration/18-02%20INFORME%20BRECHA%20SALARIAL.pdf

[13] Pasos Morán, Maria, Contra el patriarcado. Economía feminista para una sociedad justa y sostenible, Editorial Katakrak, Pamplona-Iruñea, 2018.

[14] Vilaseca, Àngels, Empleadas del hogar, trabajadoras invisibilizadas bajo la extrema precariedad, IzquierdaDiario.es, 2016, http://www.izquierdadiario.es/Empleadas-del-hogar-trabajadoras-invisibilizadas-bajo-la-extrema-precariedad?id_rubrique=2653.

[15] Análisis de las empresas multiservicios, 2018. Ver: http://www.fesmcugt.org/archivos/elementos/2018/analisis_empresas_multiservicios_2018.pdf




temes relacionats

Treballadores de la llar   /    Treballadores   /    Bretxa salarial   /    Dones treballadores   /    Gènere i sexualitats   /    Classe treballadora

Comentaris

Comentar