Política Estat espanyol

#28A

Immigrants: 5 milions de “ciutadans de segona” sense dret a votar aquest diumenge

Dels 47 milions de persones que viuen a l'Estat espanyol, al voltant de 5 milions són estrangeres. Un 10% de la població, sense dret a vot. Cap partit majoritari planteja un programa perquè les i els immigrants obtinguin un dret polític elemental com és el dret al sufragi actiu i passiu.

Diego Lotito

Madrid | @diegolotito

Jacobo A. García

Vigo | @Jacobscarface

dijous 25 d’abril| edició del dia

A l’Estat espanyol el 13% de la població en edat de treballar no pot votar
Segons l’Instituto Nacional de Estadística (INE), prop del 10% de la població espanyola és immigrant. Les comunitats amb major proporció de població immigrant són Catalunya, Madrid, València i Andalusia, concentrant un 67% del total.

L’àmplia majoria d’ells no té dret a votar. Ni en les eleccions generals, ni les autonòmiques, ni tan sols en les municipals. L’única excepció són les persones d’algunes nacionalitats (les comunitàries, i algunes europees no comunitàries), que poden votar en les eleccions europees i municipals.

Un dret elemental negat per la pròpia Constitució Espanyola, que en el seu article 13.2 assenyala que “solament els espanyols seran titulars dels drets reconeguts en l’article 23…”. Aquest article 23 és justament el que reconeix el dret de “els ciutadans” a “participar en els afers públics, directament o per mitjà de representants, lliurement elegits en eleccions periòdiques per sufragi universal”.

Consultant les dades de l’INE, podem afinar una mica més les xifres d’aquest immens sector de la població al qual se li nega un dret polític elemental com és el dret al sufragi actiu i passiu. Si excloem a la població immigrant menor de 20 anys, i a l’espanyola menor de 18, al voltant de l’11% de la població major d’edat no té dret a vot a l’Estat espanyol. Però si excloem també als jubilats, que tenen una proporció (sobre el 5%) molt menor que en la població nativa, podem observar que aproximadament el 13% de la població en edat de treballar no pot votar. I estem parlant dels immigrants en situació regular, ni parlar dels milers que no tenen papers i manquen de tot dret. Un fet completament antidemocràtic que hem de denunciar.

Cap partit en la història de la “democràcia” espanyola ha plantejat seriosament donar-li el vot a aquest sector de la població. L’actual govern del PSOE va plantejar a l’agost una reducció del termini de residència legal mínim -actualment fixat en fins a 10 anys per a alguns supòsits-, perquè els immigrants poguessin optar a la nacionalitat espanyola. Però la proposta va quedar en l’aire, sense concretar i sense que es fes efectiva realment.

La immigració i la legislació reaccionària del Règim espanyol

Al voltant de 700 persones van morir tan sols a l’estret de Gibraltar durant l’any 2018 intentant passar la frontera. Són milers per any les que moren en tot el Mediterrani. Viatgen en condicions infra-humanes, portats per la desesperació de la guerra i la fam. A més, l’escalfament global amenaça amb elevar cada any aquesta xifra, multiplicant els numeros del que ja s’anomena els “refugiats climàtics”.

Però quan arriben a territori espanyol el tracte que reben està lluny de ser amable. Milers són internats en els CIEs, autèntiques presons on es tanca a persones que no han comès cap delicte. A més, la reaccionària Llei d’Estrangeria estableix discriminacions per nacionalitat. Mentre els ciutadans del “primer món”, d’Amèrica del Nord i Europa tenen més drets de trànsit, la resta dels estrangers tenen veritables dificultats per a aconseguir visats, motiu pel qual arrisquen les seves vides pagant milers d’euros per a arribar en pastera.

Recordem que la infame Llei d’Estrangeria, reformada en el 2000 (Llei orgànica 4/2000) durant el Govern de José María Aznar, va ser modificada novament en 2009 pel Govern del PSOE durant la presidència de José Luis Rodríguez Zapatero, -amb el suport de la llavors CiU d’Artur Mas i Coalición Canaria- endurint els requisits per al conegut com a “reagrupament familiar”, les sancions, la negació de la “personalitat jurídica” de les persones detingudes i internades en un CIE i, de conjunt, enfortint totes les mesures contra les i els immigrants sense papers.

Però la mateixa té el seu antecedent en l’encara més reaccionària Llei orgànica 7/1985 sobre drets i Llibertats dels Estrangers a Espanya de 1985, promulgada durant el Govern del “socialista” Felipe González. Àmpliament qüestionada pel seu tractament policial del fenomen migratori, la Llei va regularitzar d’un cop de ploma la situació de milers d’immigrants convertint-los automàticament en “il·legals” i posant-los en perill d’expulsió. La mateixa va ser aprovada en vespres de l’ingrés d’Espanya en la llavors denominada Comunitat Econòmica Europea per a garantir-li als estats imperialistes europeus, especialment Alemanya i França, que Espanya no seria un forat per als immigrants.

No podem deixar de recordar els crims racistes i xenòfobs comesos per l’Estat i els empresaris explotadors que s’aprofiten de la població en situació irregular. Per esmentar algunes, fa cinc anys van morir 15 homes ofegats qua intentaven travessar la frontera a la platja de Tarajal a Ceuta, després de ser afosellats per pilotes de goma i gasos lacrimògens per part de la Guàrdia Civil. El 18 de gener, a Almeria, va morir Mohammed El Bouhaled de 27 anys, enverinat, després de sulfatar un hivernacle. Les treballadores de la recol·lecció de la maduixa a Huelva, unes 30.000, en la seva majoria d’origen marroquí, han denunciat la seva situació d’explotació i precarietat, amb casos d’abusos sexuals, baixos salaris i condicions de semi esclavitud.

Partits d’extrema dreta com Vox, al qual tant el PP com Ciudadanos no li van en saga, tenen un programa obertament xenòfob i racista contra la població immigrant. Però el PSOE, lluny de gestos passatgers com l’acolliment del vaixell de l’“Open Arms” al principi de la legislatura, manté una política de tancar fronteres, continua obrint nous CIES i no planteja cap programa progressiu per a millorar les condicions d’una part important de la classe treballadora, que és la més oprimida i explotada.

Els partits a l’esquerra del PSOE, des de Podemos, Esquerra Unida, el BNG o altres, no s’han caracteritzat per impulsar propostes que poguessin millorar la situació d’aquest enorme sector de la població.

Entre les mesures programàtiques de Podemos per a les eleccions del 28A, no obstant això, hi ha una sèrie de propostes progressives, com “garantir que els nens, nenes i joves que migren sols rebin un tractament segons la Convenció sobre els Drets del Nen, “establir vies legals i segures d’entrada a Espanya, posar fi a la irregularitat sobrevinguda i garantir els drets civils de les persones migrades”, que el dret al sufragi municipal de les persones estrangeres deixarà d’estar vinculat a tractats internacionals bilaterals-, “tancar els centres d’internament d’estrangers (CIE)”, el “reforç del Servei de Salvament Marítim” per a salvaguardar la vida de les i els immigrants en el Mediterrani o “garantir l’accés universal a la sanitat”.

Moltes d’aquestes mesures, encara que limitades, són justes i necessàries. No obstant això, les possibilitats reals del moderat programa de Podemos emmalalteixen d’una doble contradicció. En primer lloc, la il·lusió que un programa així pot conquistar-se pacíficament en els marcs de l’entramat institucional del Règim del 78. I, sobretot, la subordinació de la seva aplicació a un pacte de govern amb el PSOE. És a dir, al co-govern amb un dels màxims gestors dels negocis del capitalisme espanyol i l’Europa del capital, i en virtut d’això, de l’impuls de les principals lleis reaccionàries i racistes contra les i els immigrants.

Però al mateix temps, on Podemos ha governat com a part dels anomenats “ajuntaments del canvi”, com a Barcelona o Madrid, ha estat molt lluny d’haver donat un exemple d’una política mínimament democràtica i humanitària amb la població immigrant, especialment amb les i els sense papers. Més enllà de penjar pancartes amb el lema “Refugees Welcome” (Benvinguts Refugiats), els governs d’Ahora Madrid i Barcelona en comú han continuat amb la política de les batudes racistes i l’assetjament a la població immigrant. Com sempre, les proves del poder són la via més ràpida per a desemmascarar la impostura dels programes electorals que s’escriuen amb una mà per a ràpidament esborrar-los amb el colze.

“Nadiua o estrangera, la mateixa classe obrera”

La discriminació, el racisme i la xenofòbia són funcionals als interessos del règim espanyol, els grans capitalistes de l’IBEX35 i l’imperialisme europeu.

Els estats imperialistes precisen de l’espoli de països colonials i semi-colonials per al seu desenvolupament. Empreses com Repsol, Telefónica o Endesa exploten a milions de treballadors i treballadores a l’Àfrica i Amèrica Llatina, comprant voluntats polítiques per a extreure els recursos naturals i mantenir l’explotació i la misèria en aquests països, mentre redueixen els seus costos salarials.

Però al mateix temps, necessiten disposar d’una reserva de mà d’obra a baix cost en períodes d’expansió -que pressiona cap avall les condicions laborals i els salaris de la mà d’obra ocupada-, i poder desfer-se d’ella en períodes de crisis. Les i els immigrants són la font privilegiada d’aquesta mà d’obra. Amb la immigració, els capitalistes aconsegueixen un “avantatge extra”, ja que poden “retornar” als treballadors al seu país d’origen quan ja no els resulten necessaris. En mancar de drets polítics, a més, els immigrants estan més exposats a totes les vulneracions dels seus drets laborals i socials. Així ha crescut durant les últimes dècades no només l’economia europea, sinó la de les principals economies capitalistes del món, fins que la crisi capitalista va generar un canvi d’aquesta tendència.

És per això que la política contra els immigrants és de les més hipòcrites que existeixen. D’una banda, les multinacionals espanyoles i europees espolien als països d’origen, impedint el seu desenvolupament econòmic i augmentant la desigualtat; per l’altre, quan la crisi capitalista els imposa desfer-se de la mà d’obra barata que van explotar en temps de bonança, tanquen les fronteres.

Les i els immigrants són els més explotats entre els explotats -i les dones immigrants són triplement oprimides com a dones, immigrants i treballadores-, i aquesta situació és utilitzada pels empresaris per a amenaçar les condicions de treball de la classe obrera nativa. Incentivant el racisme i la xenofòbia, es transforma als immigrants en els bocs expiatoris en períodes de crisis, dividint les forces de la classe treballadora, portant a l’enfrontament entre nadius i immigrants i exculpant als veritables culpables de la crisi, els capitalistes.

Les corrents polítics neo-reformistes, com Podemos o Esquerra Unida, encara que puguin aixecar mesures progressives, no oposen un programa veritablement coherent i eficaç contra aquest problema. Perquè això implicaria qüestionar la propietat privada dels grans mitjans de producció i, en definitiva, la cadena de producció capitalista global.

Tots els éssers humans haurien de tenir els mateixos drets, independentment de la seva nacionalitat, religió, ètnia, gènere o orientació sexual. I que els seus drets han de prevaler sobre els interessos dels capitalistes i les lleis fetes a la seva mesura. Per això des d’una perspectiva mínimament democràtica cal lluitar per:

· Obertura de fronteres i lliure trànsit per a totes les persones, independentment de la seva nacionalitat.

· Cap ésser humà és il·legal! Derogació de les lleis d’estrangeria i tancament dels CIEs.

· Regularització immediata de totes les persones immigrants a l’Estat espanyol, perquè accedeixin a tots els drets laborals i socials. Dret immediat i sense restriccions al “reagrupament familiar”.

· Dret al sufragi actiu i passiu per a totes les persones amb permís de residència, en les eleccions generals, municipals, autonòmiques i europees.

Sabem que aquest programa rebrà l’oposició de tots els poders fàctics i dels partits majoritaris. Per això és necessària una mobilització intensa i continuada per a imposar-ho mitjançant la lluita de classes.

Així mateix, els sindicats majoritaris, així com a l’esquerra sindical i als partits a l’esquerra del PSOE han d’implicar-se en aquesta lluita. Hem de rebutjar el corporativisme burocràtic de les principals centrals sindicals, que només defensen a una fracció de la classe treballadora, abandonant a la seva sort a les i els treballadors immigrants, que representen els sectors més precaris i més explotats. En permetre que les i els immigrants siguin tractats com a “ciutadans de segona”, permeten que es degradin les condicions de vida del conjunt dels treballadors.

Davant els qui diuen que “No hi ha treball per a tots” és necessari oposar-li el repartiment de les hores de treball entre totes les mans disponibles sense rebaixa salarial. Aquesta mesura, permetria garantir una vida digna per a tots, fins i tot si augmentés el flux d’immigrants. Però només pot ser imposada afectant els interessos dels grans capitalistes i la seva resistència, és a dir, mitjançant la lluita de classes.

Per això és necessària la unitat del conjunt de la classe treballadora, nativa i estrangera, per a aconseguir totes les demandes econòmiques i democràtiques que necessiten tots els sectors oprimits de la societat per a sortir de la crisi i construir una societat en la qual la vida mereixi ser viscuda.

Els qui dirigeixen aquesta corrupta i injusta societat tenen un profund temor a la unitat del poble treballador. És més, té una por atroç a la possibilitat de que la gent pugui decidir de forma veritablement democràtica la seva destinació. Per això intenten per totes les formes dividir-nos sobre la base de la nostra raça i gènere. Enfront d’ells nosaltres diem a viva veu: “Nadiua o estrangera, la mateixa classe obrera”.




temes relacionats

Eleccions 2019   /    Migrants   /    Immigrants   /    Eleccions Estat espanyol   /    Racisme   /    Immigració   /    Política Estat espanyol   /    Xenofòbia

Comentaris

Comentar