Política Estado Español

CRISI PODEMOS MADRID

L’OPA hostil d’Errejón, últim episodi del final de cicle del nou reformisme

La “petita política” pot portar a Iglesias i Errejón a una ruptura definitiva. Anticapitalistes crida a candidatures “rupturistes i d'esquerra”. La urgència d'una extrema esquerra anticapitalista i de classe.

Santiago Lupe

Barcelona | @SantiagoLupeBCN

divendres 18 de gener| edició del dia

Aquest dijous es complien cinc anys de l’acte fundacional de Podemos. Un aniversari que no ha estat marcat per cap celebració, sinó per l’esclat d’una crisi -i quina crisi!- que podria portar a que els dos principals sectors de la seva direcció es presentin per separat en les eleccions autonòmiques madrilenyes (de moment).

A primera hora saltava la notícia: Errejón anunciava en una carta signada amb Manuela Carmena la seva voluntat d’encapçalar la plataforma “Más Madrid” per a la Comunitat de Madrid. Una decisió presentada com “una invitació per a trobar-nos, amb la sintonia i el compromís que requereixen els moments importants” per a “recuperar la Comunitat de Madrid (…) després de gairebé un quart de segle de desgovern, desigualtat i saqueig per part del PP d’Aguirre, Ignacio González i Cifuentes”.

No obstant això, els motius de reals, o de “petita política”, són ben diferents. L’“órdago” d’Errejón -i mai ha estat tan ajustada aquesta metàfora, ja que no queda clar que l’aposta li surti bé- és l’últim episodi de la baralla – a vegades soterrada, a vegades oberta- entre Iglesias i Errejón pel control de Podemos, o en aquest cas d’un dels seus principals llocs amb força.

Una maniobra arriscada que no per sorprenent es pot considerar inesperada. Les negociacions entre Errejón, la direcció autonòmica de Podemos -al capdavant de la qual està Ramón Espinar, l’home d’Iglesias ala Comunitat- i la d’IU venien encallades. El sector d’Iglesias volia de número dos a la diputada d’IU Sol Sánchez, i fins i tot s’havia avançat a presentar aquesta fórmula com un preacord amb la formació d’Alberto Garzón. Errejón per la seva part va negar aquest preacord i es mantenia en la seva proposta de triar el seu número dos entre una dels seus, en concret Clara Serra, la portaveu parlamentària dels morats en l’Assemblea de Madrid.

La reacció d’Iglesias no s’ha fet esperar. En una carta a les i els inscrits de Podemos situa al que fos el seu número dos fins a Vistalegre II fora de la formació, desitjant-li “sort a Iñigo en la construcció del seu nou partit amb Manuela”. Censura a tots dos per haver preparat aquesta maniobra en secret i confirma la decisió presa en les “assemblees” de la seva formació de presentar-se tant en la Comunitat de Madrid com en la resta de municipis de l’Estat.

Iglesias reconeix a més que la maniobra d’Errejón no és nova, sinó la rèplica de les imposicions de Manuela Carmena per a encapçalar la llista a l’Ajuntament de la capital. Critica que va exigir poder triar tots els noms de la seva llista “del primer a l’últim” i el tracte donat a les formacions que la van acompanyar en 2015, en referència a Podemos i Guanyem, els dos grups que van conformar llavors “Ahora Madrid”. Malgrat això, reafirma la seva voluntat de no competir amb Carmena en la capital com un gest de generositat perquè “els corruptes i els reaccionaris no tornin a governar Madrid”.

Alberto Garzón i altres dirigents d’IU, com el secretari general del PCE Enrique Santiago, s’han volgut sumar a les crítiques a la decisió dErrejón i Carmena, amb diversos missatges que posaven l’accent en el manteniment de la unitat i les vies de “participació” acordats entre les principals formacions de l’esquerra reformista.

El que un observador extern a tota aquest baralla podria preguntar-se és: quines diferències de fons o de projecte estan darrere d’aquesta nova divisió de l’equip que va fer possible la conformació d’Units Podem en 2016? Però costaria trobar respostes concloents. No negarem que existeixin diferències, però ni són del calat suficient, ni apareixen ara com ara com les raons que expliquen aquesta nova disputa.

Errejón -i Carmena també des d’altres líders polítics- és i ha estat el millor exponent de l’aposta per un nou "bloc de progrés" al costat del PSOE, i de defensar sense límits per a aconseguir-ho la moderació, l’ésser una formació d“ordre” i dretanitzat el programa tant com els socialistes demanessin. No obstant això, el sector derrotat en Vistalegre II va perdre l“assemblea”, però no l’essencial del seu full de ruta. Els seus postulats principals, com hem vist en els següents mesos, han estat el full de ruta de Podemos gairebé fil per randa, molt lluny de la retòrica més “combativa” que va enarborar Iglesias per a l’ocasió.

Després d’aquell duel, i atès que Errejón va arribar a treure el 33,68% dels vots, Iglesias va promoure una posició de “consolació” gens menyspreable per al seu antic número dos: encapçalar la llista de la Comunitat de Madrid. Però va assumir també -o va reafirmar millor dit- el discurs patriòtic, les salutacions gairebé setmanals a les forces i cossos de seguretat, a les forces armades, la treva donada a la Corona fins i tot en el cas Corinna, la política per a Catalunya -aplicant el seu propi 155 contra el díscol Fachín-, el cogovern amb el PSOE a Castella-la Manxa, els pactes amb Pedro Sánchez i el projecte “estratègic” d’aspirar, gairebé com a sostre "d’allò possible”, a ser una força capaç de pressionar al PSOE en favor d’algunes polítiques redistributives dins del que la Troica ens permetés, o enaltres paraules el Pacte dels Pressupostos.

De fet en l’intercanvi de missives no trobarem ni rastre de diferència política o de programa que sustenti l’anunciada divisió. Al màxim que arriba és a limitar les habituals lloances a Carmena dient, solament, que ha fet “algunes coses bones”. Paraules que no poden ocultar l’haver-se mantingut, colze a colze amb Errejón, aquests quatre anys aplaudint la gestió de l’Ajuntament de la persecució de la persecució dels manters, les megaoperacions urbanístiques com l’operació Chamartín, el pagament del deute o la renovació de les concessions de serveis per a Florentino i altres vells amics de Botella i Gallardón.

El que prima en aquesta batalla és doncs una baralla clàssica de llistes i aparell. Errejón vol “mans lliures”, i triar el seu número dos era una condició “sine qua non” per a garantir-se l’autonomia suficient de la direcció encapçalada per Iglesias, Montero i Espinar. Iglesias, en el seu intent d’evitar que es consolidés una baronia massa autònoma per al seu gust, i res menys que a Madrid, buscava marcar terreny. Per a això es recolzava en una IU que, donat el seu estat crític, fàcilment acceptaria un acord com el que s’havia negociat. Al final, tant es va tibar la corda que va acabar trencant-se.

Per la seva part el tercer sector de Podemos, Anticapitalistes, ha fet una crida a Podemos i IU a impulsar candidatures “rupturistes i d’esquerra” i “per a baix i no per a dalt”, tant per a la Comunitat com per a l’Ajuntament. Aquest grup ja va declinar participar en les primàries de la formació en la Comunitat després de la reconciliació aconseguida entre Espinar i Errejón, avui trencada en mil trossos, així com a ser part de la plataforma “Más Madrid” per a l’Ajuntament.

La formació que encapçala Raúl Camargo en la Comunitat no ha definit fins al moment com seria el contingut “rupturista i d’esquerra” que consideren hauria de tenir aquest nou projecte polític. Això seria el primer a definir. Anticapitalistes hauria de dir explícitament si comparteix o no el full de ruta comú a Errejón, Carmena, Iglesias i Garzón: tractar de conformar governs de coalició amb el PSOE en ajuntaments i comunitats a partir de les eleccions de maig. I si no és així, quina altra alternativa, amb quin programa i amb quins sectors està disposada a construir-la.

Els interlocutors als quals es dirigeix han deixat més que clar que el que busquen -i en això tenen el mateix objectiu que Errejón i Carmena- és “generalitzar” els ajuntaments del canvi i l’experiència de cogovern a Castilla la Mancha, així com la ubicació de ministre sense cartera del govern de Pedro Sánchez. Experiències que, després de quatre anys, han demostrat que no han donat cap procés de “ruptura”, sinó de gestió “progre” -com en altres ocasions havien desenvolupat consistoris socialistes- i que a nivell estatal suposen una reedició per part d’Units Podem de la tradicional política de crossa del PSOE de l’antiga IU de Llamazares o Cayo Lara.

Iglesias en la seva missiva a Errejón deixa clar que la seva ferma aposta és aquesta. Reivindica l’acord dels Pressupostos Generals de l’Estat i el presenta com el camí per a aconseguir mesures com la revaloració de les pensions o el fre als preus del lloguer. No obstant això, el que es constata justament és el contrari. Ni tan sols aquestes mesures elementals el PSOE està disposat a portar-les endavant. Els lloguers continuaran desbocats i les pensions, si bé pugen aquest any en resposta a les mobilitzacions de pensionistes, no recuperen la seva indexació a l’IPC i tota pujada vindrà acompanyada de nous "pensionazos" com els anunciats pel govern per a allargar l’edat de jubilació. Per no parlar de l’encobriment de la corrupció de la família real, les polítiques d’estrangeria, el manteniment de les reformes laborals, inclosa la de 2012, o l’ofensiva repressiva contra Catalunya, de la qual en aquests dies hem tornat a veure nous episodis a càrrec del ministeri d’Interior.

La crisi d’aquest dijous en la Comunitat de Madrid és l’últim episodi del final de cicle del nou reformisme. El cinquè aniversari de la fundació de Podemos troba a aquest espai polític cada vegada més integrat a la reconstrucció del centreequerra de la mà del PSOE, allunyat de qualsevol impugnació en clau constituent i reproduint la mateixa “petita política” de baralles per l’aparell i llistes dels partits del règim. Quelcom que es produeix al mateix temps que emergeix una extrema dreta de les mateixes entranyes del règim i l’escenari d’una sortida reaccionària a la crisi orgànica que es va obrir en 2011 apareix com a amenaça plausible.

En aquest marc el que necessitem no és una esquerra cada vegada més domesticada i integrada al règim com la que avui representen tant Errejón com Iglesias. L’urgent és començar a posar en peu una esquerra anticapitalista, que no tingui “complexos” per a aixecar un programa d’expropiació dels grans capitalistes, d’impugnar el Règim del 78, proposar-se la lluita per obrir processos constituents i que aposti obertament pel desenvolupament de la mobilització i l’autoorganització de la classe treballadora, els sectors populars, al costat de moviments com el feminista o la joventut, per a aconseguir parar els peus a la dreta, escombrar a la pota esquerra del règim – aquest “mal menor” fet de reformes laborals, "pensionazos", concertines i repressió al poble català- i obrir el camí a una sortida a aquesta crisi des de la classe treballadora.

Anticapitalistes fa avui una crida a “candidates rupturistes” a IU i Podem sense cap contingut. D’aquesta manera el corrent de Teresa Rodríguez i Miguel Urban pretén separar-se de la política oficial de Podemos, encara que reeditant l’orientació fallida que va tenir abans del sorgiment del partit morat. Però a més ho fa sense un balanç autocrític de la política que ve portant endavant en aquests últims 5 anys, en els quals han assumit l’essencial de la il·lusió electoral en comptes de cridar al desenvolupament de la lluita de classes, un programa de reformes socials i de gestió “progre” -especialment allí on governen amb una política d’adaptació a la gestió capitalista, com a Cadiz- i no amb un programa anticapitalista que fes honor al seu nom, i han mantingut un increïble silenci davant la major part dels girs a la dreta protagonitzats per la direcció de Podemos, des de la seva política davant la crisi catalana fins a la seva integració creixent en el règim per la via de l’acord amb els socialistes.

Davant la fi de cicle del neorreformisme, Anticapitalistes té davant seu una disjuntiva: continuar alimentant la construcció d’una esquerra reformista adaptada a les institucions (encara que ho facin amb un discurs més radical) o fer un balanç profund dels rumbs del partit que van ajudar a fundar -i al qual es van adaptar des del 2014- i obrir-se a un debat honest i públic juntament amb la resta de l’esquerra que es reivindica anticapitalista i revolucionària, així com amb sectors i activistes que ja no combreguen amb els “límits del possible”, sobre quina esquerra fa falta construir per al pròxim període.




temes relacionats

En Català   /    Unidos Podemos   /    Política Estado Español   /    Alberto Garzón   /    Ahora Madrid   /    Manuela Carmena   /    Pablo Iglesias   /    Izquierda Unida   /    Podemos

Comentaris

Comentar