Món obrer

CONFLICTE NISSAN

La lluita de Nissan en una cruïlla: la falta d’un pla de combat

El fracàs i traïció de les direccions burocràtiques CCOO i UGT. La responsabilitat de la CGT, l'esquerra sindical i l'esquerra anticapitalista com la CUP davant la falta d'un pla de combat alternatiu al comitè d'empresa. A on va el conflicte de Nissan i les subcontractes?

Federico Grom

Barcelona | @fedegrom

Cynthia Luz Burgueño

Barcelona | @LubCynthia

diumenge 12 de juliol| edició del dia

Fotos: Martí Segura Ramoneda @segraam

El conflicte de Nissan i les seves subcontractes està en una cruïlla: la direcció de l’empresa va presentar un ERO per a més de 2.500 treballadors directes sentenciant així la seva decisió irreversible de tancar les plantes de la Zona Franca i els centres de Montcada i Reixac i Sant Andreu de la Barca, a partir de desembre de 2020. Tot un xantatge patronal per a imposar com negociar les seves condicions. Mentrestant, la plantilla continua mobilitzant-se, però amb una política de la direcció sindical que està portant al fracàs el crit de lluita “Nissan no es tanca”.

D’altra banda estan “els invisibles”: els més de 25.000 llocs de treball indirectes de les contractes que servien a la marca de manera “externa” per a abaratir costos. Avui passen a ser els grans oblidats, embolicats en una fosca incertesa enfront del seu futur laboral. La plantilla d’Acciona és un focus del conflicte que, al costat d’altres fàbriques com Magneti Marelli, Magna, Lear, Gestamp o Tachi estan lluitant per defensar els seus llocs de treball.

Et pot interessar: ACCIONA, la cara oculta del conflicte de Nissan

És moment de començar a treure les primeres conclusions davant un dels conflictes testimoni. L’anunciat tancament de les fàbriques de l’empresa nipona és només la punta de l’iceberg de la crisi del sector de l’automòbil que la pandèmia no ha fet més que accelerar.

La divisió i fragmentació de la classe treballadora i el seu reflex en la política de les direccions sindicals per a la lluita contra el tancament de Nissan

Aquesta setmana s’han desenvolupat diverses jornades de mobilitzacions. D’una banda la plantilla de Nissan ha continuat amb les seves manifestacions com a part d’un calendari que seguirà tot el mes de juliol. Per l’altre, part de la plantilla d’Acciona va decidir muntar un piquet a les portes d’una de les plantes de Nissan de Zona Franca per a impedir que la patronal traslladi mercaderies; una acció convocada per la secció sindical de CGT Acciona, els que plantegen “nacionalització sense indemnització i sota control dels treballadors”. Per a les setmanes següents el calendari seguirà igual de dividit.

Però aquí està un dels principals problemes: en el ‘d’una banda’ i ‘per l’altre’. La divisió entre la plantilla de Nissan i les de les subcontractes, imposada per les patronals a tots els sectors de la classe treballadora -reformes laborals mitjançant pactes pels governs-, segellant una fragmentació entre treballadors i treballadores en múltiples categories.

Entre les diferents plantilles l’esperit d’unitat es ve reflectint en la pancarta més representativa del conflicte “Futur per a les 25.000 famílies. Nissan no es tanca”. Però el comitè d’empresa de Nissan -integrat per Sigen-USOC, CCOO, UGT i CGT- reprodueix una divisió que, d’aprofundir-se, portarà clarament a una derrota als 25.000.

La unitat de les files de totes les plantilles és una peça fonamental per a derrotar el tancament de la patronal. Una unitat que no significa de cap manera ocultar les diferències entre les tendències sindicals i acusar de “dividir la lluita” als qui no coincideixin amb la majoria, com fan els dirigents dels sindicats majoritaris quan els arriben les crítiques. Sinó que implica organitzar una lluita unificada de totes les plantilles fixes i externes, recollint totes les reivindicacions, fins i tot dels sectors més precaris de les subcontractes i coordinant en assemblees de base democràtiques que decideixin en comú tot el pla de lluita, votant i deixant clares les minories i les majories. I així colpejar com un sol puny, fins i tot a les taules de negociació.

Una pràctica gens habitual entre els actuals sindicats, dels quals les seves direccions decideixen per dalt per a informar cap avall els seus pactes, moltes vegades traicions i negociacions d’EROs, ERTOs o drets i salaris a la baixa. Tampoc la CGT ha treballat en aquesta direcció. Ni des de la secció sindical de Nissan, ni des de les posicions que té a la resta de les subcontractes s’estan promovent assemblees de base per a forjar aquesta unitat indispensable per a la lluita.

Fa dècades que les direccions sindicals de CCOO i UGT vénen abandonant als sectors més vulnerables de la classe obrera i s’ha naturalitzat aquesta divisió. Molt enrere queda el “Tots o cap” que es cridava a les assemblees obreres dels anys seixanta i setanta, que sentenciava el seu ferm compromís que la vaga continuaria fins que no quedés ni una obrera o obrer acomiadat.

I què hi ha darrere d’aquesta pràctica burocràtica a Nissan? Una apel·lació des de l’inici del conflicte de part dels sindicats majoritaris i de tot el Comitè d’Empresa, a les administracions governamentals perquè intervinguin evitant la marxa de la marca. Administracions que, com ha demostrat l’experiència, han jugat sempre a favor dels empresaris, sense importar el seu color polític.

D’acord amb això, la direcció del comitè d’empresa ha proposat un programa de pla industrial que condiciona el futur dels treballadors i treballadores del Nissan als ‘bons negocis’ de la companyia. Ja hem vist a l’inici de la crisi la celeritat amb la que els dirigents de CCOO i UGT van acordar amb la CEOE i el Govern els ERTOs express a cost zero per a les patronals.

Et pot interessar: Vaga Nissan: una lluita testimoni en la que treballadors i patronal no “remem en la mateixa direcció”

Aquesta estratègia d’esperar que les administracions confeccionin un pla industrial, ha anat en detriment de formar aliances amb altres sectors en lluita -començant per les subcontractes- i de generar una xarxa de solidaritat activa que actuï com una veritable fortalesa de combat. Però amb una estratègia absent d’un pla alternatiu i independent dels negocis i interessos patronals, no podia haver-hi tal pla de combat. Sinó de negociació en els despatxos combinat amb un extens calendari de manifestacions, cada vegada més separades i dividides entre les empreses afectades. I ara la cruïlla la imposa la direcció de Nissan: 2.500 EROs directes i possibles negociacions, o res.

D’aquí es desprèn un segon problema. En una situació on s’espera una taxa d’atur del 22% per a l’any que ve, les indemnitzacions són una falsa sortida individual que porta a una derrota col·lectiva. Una sortida efectiva seria la nacionalització sense indemnització sota control obrer per a defensar els llocs de treball. Si des del Comitè d’Empresa de Nissan s’hagués plantejat aquesta perspectiva, l’estratègia hagués estat de combat i deixaria assegut per a futurs tancaments un exemple de com portar fins al final que “la crisi la paguin els capitalistes” i no la classe treballadora.

Et pot interessar: Nacionalització sense indemnització sota control obrer de tota fàbrica que tanqui o acomiadi

Quin és la responsabilitat de l’esquerra sindical i política? Una crítica necessària per als conflictes que vindran

El fracàs del pla del Comitè d’Empresa es fa cada vegada més evident. Ara bé, tampoc és comprensible que sindicats d’esquerra com la CGT Nissan, que és part del Comitè d’Empresa, no hagi proposat un programa alternatiu encara. No es pot confondre la necessària unitat per a lluitar pels llocs de treball, amb assimilar les pràctiques i el programa d’un sindicalisme pro patronal com el de les direccions burocràtiques de CCOO i UGT, que vénen utilitzant les assemblees per a bloquejar les crítiques que es vénen expressant en la lluita de franges de les plantilles en conflicte.

Com a reacció a aquesta política han sorgit respostes com la del campament d’Acciona, que pretén qüestionar la passivitat i divisió imposada per les direccions del conflicte i en la que la secció sindical de CGT Acciona defensa un programa ofensiu de nacionalització sota control obrer, alhora que criden a la unitat i al suport de tota la plantilla de Nissan i les subcontractes.

No obstant, aquesta acció ha quedat deslligada de la resta de les plantilles, per la qual cosa a la burocràcia sindical li està resultant senzill deixar-la aïllada. El Comitè d’Empresa de Nissan no els ha donat el seu suport i la CGT de Nissan no s’ha pronunciat críticament contra la decisió del comitè que també integra, trencant obertament amb la política divisionista de les direccions burocràtiques de Sigen-USOC, CCOO i UGT que han abandonat pràcticament a les plantilles de les subcontractes. Una veritable claudicació que mereix una autocrítica i rectificació urgent.

Et pot interessar: Cinquè dia de piquet d’Acciona-Nissan: "Que no surti ni un camió"

D’altra banda, la CGT Catalunya s’ha pronunciat a favor de la plantilla d’Acciona i per la nacionalització de la fàbrica sota control obrer des de l’inici de la vaga. No obstant, aquest programa necessita d’un pla de combat i per a això és necessari derrotar el pla de les direccions burocràtiques del Comitè d’Empresa. I convocar, al costat de tots els sectors d’altres sindicats o no sindicats que vulguin sumar-se, assemblees democràtiques de totes les plantilles per a decidir i organitzar piquets massius que evitin realment que no surti ni un caragol; a més de mobilitzar a tota la militància i afiliats de la CGT per a envoltar de suport el conflicte.

El campament d’Acciona ara es troba en una espècie de trinxera oculta, sense exèrcit ni cap preparació per al seu programa ofensiu. De la mateixa manera que es poden trobar molts treballadors de Nissan i altres subcontractes que veuen com s’omple el calendari de mobilitzacions simbòliques mentre l’empresa accelera els passos per a marxar.

Forces per a la lluita no falten, el campament i les plantes de Nissan estan envoltades de fàbriques i centres de treball que podrien mobilitzar-se, difondre la caixa de resistència i crear aquesta xarxa tan necessària, no només enfront del tancament de Nissan, sinó per a futurs tancaments i acomiadaments.

Respecte al conjunt de l’esquerra política anticapitalista i especialment l’esquerra independentista i la CUP, el suport actiu a aquest conflicte és imprescindible. Fins ara aquest no s’ha traduït en una intervenció militant que dediqui el seu temps amb el cos per a defensar la “nacionalització o expropiació sense indemnització, sota control obrer” que vénen publicant pràcticament totes les organitzacions en declaracions.

Perquè proposar-se una nacionalització implica trencar amb les regles de joc de les direccions de CCOO i UGT que van optar per negociar amb tots els partits i els seus governs. Implica trencar amb les regles de joc dels capitalistes en les que sempre perdem. I posar per davant els interessos de la classe treballadora als negocis patronals i els seus beneficis, i les fàbriques al servei de les necessitats socials sota una veritable reconversió de la indústria de l’automòbil.

Sense una força militant, aquestes declaracions només quedaran en un paper o perdudes en les xarxes socials. Construir-la és una tasca clau tant per a la que la lluita de Nissan no acabi en una derrota com per als conflictes que vindran en un futur no llunyà si la pandèmia ressorgeix, en una mar de precarietat i una sanitat devastada per les retallades i les privatitzacions que aquest govern que es diu “progressista” no canviarà.




temes relacionats

Vaga Nissan   /    Nissan   /    CUP   /    Món obrer   /    Desocupació   /    Economia   /    Catalunya   /    Lluita de classes   /    Món obrer Estat espanyol   /    Acomiadaments   /    Crisi   /    CGT

Comentaris

Comentar