Géneros y Sexualidades

VIOLÈNCIA MASCLISTA 2017

Malgrat el Pacte d’Estat la violència masclista augmenta a l’Estat espanyol el 2017

Malgrat el Pacte d’Estat contra la violència de gènere, la violència masclista no deixa d’augmentar. Repassem l’any 2017, que registra quasi un centenar de dones assassinades, amb la complicitat de l’Estat capitalista i les seves institucions.

Marta Clar

Barcelona | @MartaClar1

Silvia Ponti

Barcelona

dimarts 19 de desembre de 2017| edició del dia

Edición castellano

Si el 2016 es va tancar amb una xifra de 105 feminicidis, registrats per una de les principals organitzacions independents del Govern central, Feminicidio.net, tan sols 44 contaven en les xifres oficials de l’Estat.

El 2017 encara no ha acabat i ja s’han registrat 93 feminicidis, dels quals només 46 estan reconegudes en les xifres oficials. El que destaca en aquestes dades, a pesar de la invisibilització per part del Ministeri de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat que no reconeix en les seves xifres oficials més de la meitat d’aquests assassinats, és que les morts per la violència masclista no estan disminuint, sinó que estan creixent.

Et pot interessar:

¿Por qué el Estado no cuenta la verdad sobre la violencia machista?

En les xifres oficials també hi manca el nom de Yinguing Y, una dona de 48 anys que va ser assassinada el 10 de Desembre a casa seva en el districte del Raval a Barcelona la setmana passada. La policia va plantejar la hipòtesi que fos assassinada per un client, ja que la dona es trobava en situació de prostitució, i per tant, no ho contemplen com a violència masclista.

Però això encara que ens indigni no ens ha d’estranyar, forma part de la lògica patriarcal amb la qual l’Estat espanyol comptabilitza els assassinats masclistes, reconeixent solament aquelles dones que han estat assassinades en mans de les seves parelles o exparelles. Sens dubte, fins ara aquest ha estat el principal mecanisme que han usat els diferents governs per a reduir la quantitat d’assassinats i minimitzar l’impacte de la violència masclista en les estadístiques anuals.

Però que la violència masclista es troba en les profundes arrels patriarcals de l’Estat i les seves institucions, és quelcom que no és nou. Fa escassament un mes, el cas de La Manada ho tornava a fer evident.

Un judici que es fa mediàtic per l’enorme indignació que va provocar la persecució a què va ser sotmesa la víctima, quan l’aparell judicial va invertir totes les seves energies en intentar desacreditar a la jove i beneficiar amb un tracte desigual al grup de violadors, fins i tot acceptant un dossier en el qual es recopilava la informació del que havia estat fent els dies posteriors a l’agressió per demostrar que “no estava tan malament”, mentre a ella se li impedia presentar els missatges que s’havien enviat el grup d’agressors entre ells, o un vídeo d’una altra violació a Còrdova.

Un altre cas que va despertar la ràbia de milers de persones, va ser el de Juana Rivas a qui la justícia va obligar a donar-li la seva filla al pare i exmarit acusat de violència masclista. En aquest cas, que va tenir lloc en el mateix moment en el qual tenien lloc les discussions en relació al Pacte d’Estat, vam veure com finalment la justícia donava el seu veredicte a favor de l’agressor.

Un altre fet polèmic, va ser la campanya “menors sense alcohol” que va publicitar el Govern central, suposadament per a conscienciar i prevenir el consum d’alcohol en adolescents, en la qual directament relacionava les violacions amb el consum d’alcohol “d’elles”.

No sols no es mencionava als homes quan es tractava d’agressions sexuals, sinó que a més a més es culpabilitzava a les dones de ser violades per beure alcohol. La campanya va causar tal revol, que va haver de retirar-se. Així i tot, convé recordar que a l’Estat espanyol ocorren més d’un millar de violacions a l’any, es denuncia una cada vuit hores, tot i que evidentment les xifres es multiplicarien si es poguessin comptabilitzar totes aquelles que no es denuncien.

Si tot això que hem estat dient indica alguna cosa, es precisament que la violència masclista lluny de ser “un fet puntual” o “casos aïllats” com tracten de plantejar-ho els diferents governs, es converteix en quelcom estructural al conjunt del sistema capitalista. Estructural precisament perquè impregna des dels seus ciments al conjunt de les institucions estatals que banalitzen, oculten i reprodueixen un i mil cops aquesta violència.

Per això mateix, arribats a aquest punt és necessari preguntar-ho què poden esperar les dones del mateix Estat que nega, invisibilitza i banalitza la violència masclista i els feminicidis? La resposta sembla obvia, entre molt poc i res.

El Pacte d’Estat contra la violència masclista que les dones van arrancar amb lluita i mobilització

Des dels inicis de la crisi, el moviment feminista i de dones va multiplicar les seves forces. Això té sentit precisament perquè la crisi econòmica es descarrega amb més crueltat sobre les espatlles de les dones, les joves i les treballadores, retallant en ajudes contra la violència masclista, retallant en ajudes a la dependència que sobreexploten a les dones amb la doble jornada laboral i ampliant la precarietat laboral que afecta doblement a elles.

Evidentment, davant d’una situació així les protestes i les mobilitzacions contra la violència i pels drets de les dones han estat cada volta més nombroses i multitudinàries.

Et pot interessar:

“Nos organizamos porque la precariedad laboral es violencia capitalista y patriarcal”

Aquest 2017, es va aconseguir quelcom que per a moltes feministes va ser considerat com un “fet històric”. El Congrés dels Diputats va aprovar de manera consensuada entre les principals forces polítiques 213 mesures que han donat cos a l’anomenat Pacte d’Estat contra la Violència Masclista.

No obstant això, mesos després comprovem que aquelles mesures que li van ser arrancades a l’Estat gràcies a la lluita i les mobilitzacions persistents no són suficients per a resoldre l’opressió de les dones. I és que precisament per moltes “mesures” que prengui i firmi, l’Estat segueix essent el mateix Estat capitalista i patriarcal.

Et pot interessar:

Que el Pacto de Estado no vacíe las calles por #NiUnaMenos

Just després que es conegués l’acord del Pacte d’Estat, sortia la noticia de què per una altra banda el Govern central no està disposat a incrementar els Pressupostos Generals de l’Estat per al 2017 per a lluitar contra la violència de gènere, a pesar de la pressió política i social.

El Govern de Rajoy enguany ha destinat 27 milions d’euros, solament 2,5 milions més respecte als pressupostos del 2016, un increment totalment insuficient tenint en compte que no compensen les retallades d’aquests darrers anys. De fet els pressupostos de 2017 per a lluitar contra la violència masclista han estat un 8,68% menys respecte al 2011 i les associacions de dones denuncien que des de 2008 s’ha reduït a la meitat.

Ara, quan les dones assassinades arriben a una centena i no deixen d’incrementar els casos de violència masclista, el tan esperat Pacte d’Estat es revela cada cop més com una mesura pal·liativa insuficient. Per acabar amb la violència masclista el camí no podrà ser cap acord amb els mateixos partits que fins ara han estat còmplices d’aquesta violència, més bé només atacant el sistema que es nodreix de l’opressió de les dones serà possible posar-li fi a la violència masclista.

Et pot interessar:

¿Qué pueden esperar las mujeres del Pacto de Estado contra la violencia machista?

En uns mesos tindrà lloc el 8 de Març, i com ve passant des de fa anys, centenars de milers de dones sortiran als carrers per a reivindicar els drets. Com l’any passat, alguna de les veus dins del moviment feminista comencen a apuntar cap a la idea de cridar a una gran vaga de dones per a lluitar per #NiUnaMenos i per tots els nostres drets.

Per acabar amb la violència de gènere és necessari transformar la vida de les dones. La majoria treballen en condicions precàries, amb salaris de misèria que no son suficient per a viure al costat dels seus fills i filles. Per això mateix es converteix en una necessitat que per al pròxim 8 de Març, les organitzacions sindicals juntament amb l’esquerra sindical i política prengui en les seves mans els reclams de les dones i la lluita contra la violència masclista.

Això significa lluitar contra les reformes laborals, per millores salarials i per fer efectiva la consigna de “a igual treball, igual salari”. També, lluitar contra les polítiques austericides que ofeguen a les dones amb el treball fora de casa i el treball a casa, revertint tots els atacs a la conciliació familiar, ajudes a la maternitat i a la dependència.

Ni què dir que per a garantir pisos d’acollida per a les dones i els seus fills i filles víctimes de la violència masclista ens hem d’oposar a les grans fortunes que especulen amb el dret a l’habitatge i no tenen cap escrúpol en desnonar i deixar al carrer a famílies treballadores i dones víctimes de violència masclista.

Mesures d’aquestes característiques no podran conquistar-se per mitjà de cap acord parlamentari, per això és necessari activar les forces socials del conjunt de la classe treballadora, amb les dones al capdavant, i sens dubte no podria haver-hi millor tret de sortida per a posar en peu un moviment d’aquestes característiques que convertint el pròxim 8 de Març en una gran jornada de vaga general contra la violència masclista, els feminicidis i la defensa dels drets de les dones.




temes relacionats

En Català   /    #SusViolenciasNuestraLucha   /    Violencia sexual   /    #NiUnaMenos   /    Violencia machista   /    Géneros y Sexualidades

Comentaris

Comentar