Pandèmia

CRISIS CORONAVIRUS

Pla Marshall i Pactes de la Moncloa: un pla al rescat del capitalisme espanyol

El govern “progressista” presenta un full de ruta per a l'apuntalament de la UE del capital i tornar a descarregar la crisi sobre la classe treballadora i els sectors populars.

Santiago Lupe

Barcelona | @SantiagoLupeBCN

dilluns 6 d’abril| edició del dia

Aquest dissabte Pedro Sánchez, a més d’anunciar la prolongació de l’Estat d’Alarma, va presentar un full de ruta més enllà de la crítica conjuntural. Dues grans propostes del govern “progressista” per afrontar l’encara més crític escenari postpandemia. En clau internacional, un nou Pla Marshall per a la “reconstrucció i la recuperació europea”; en clau domèstica, uns nous Pactes de la Moncloa.

Sánchez i Iglesias, es presenten com dos homes d’Estat inspirats en les fites fundacionals de l’Europa de postguerra i el Règim del 78. Que el seu full de ruta tiri endavant està per veure’s, no serà gens fàcil. Que aquestes sortides vagin a favor de la classe treballadora i els sectors populars del continent, serà impossible.

La nova crisi de la UE torna a despullar el seu caràcter reaccionari

Sota el títol “Europa se la juga”, Sánchez desenvolupava aquest diumenge en una tribuna a El País la seva proposta davant la crisi de la UE. En ella demanava “posar en peus una economia de guerra i promoure la resistència, la reconstrucció i la recuperació europea” amb “mesures que recolzin l’endeutament públic que estem assumint molts Estats” i també “una vegada superada l’emergència sanitària, per a reconstruir les economies del continent mobilitzant una gran quantitat de recursos a través d’un pla que hem anomenat nou pla Marshall”.

No estem davant la primera crisi de la UE. Però aquesta pot ser molt més profunda i definitòria que les tres anteriors. La primera va ser la crisi del deute, que es va saldar amb el sacrifici del poble grec; després va venir la crisi dels refugiats, continguda amb més de 20.000 ofegats en el Mediterrani i centenars de milers confinats en camps ; la més recent, el Brexit, va deixar clar que la UE, com Roma, tampoc era eterna.

En aquest 2020 la UE torna a demostrar el seu caràcter reaccionari. Itàlia i l’Estat espanyol, convertits en l’epicentre de la crisi del coronavirus, han vist com la UE no ha disposat ni tan sols mesures de suport sanitari. Només Cuba ha enviat més metges al col·lapsat sistema sanitari italià que la resta de països europeus junts. Alemanya va ser la primera a prohibir l’exportació de respiradors. El tancament de fronteres afecta no sols a les persones, sinó a tot el material i equipament sanitari que cada Estat acapara en una carrera de “salvi’s qui pugui”..

Sánchez demana auxili per salvar el capitalisme espanyol, no al seu poble

No obstant això, la falta de cooperació sanitària no ha estat la principal discussió del govern espanyol amb els seus homòlegs europeus. A Sánchez li preocupa molt més l’escenari de destrucció econòmica que aquesta crisi sanitària està deixant als països del sud del continent. Però a la vista de les mesures per a les quals busca finançament, no li amoïna salvar-nos a nosaltres, sinó als grans capitalistes nacionals. El mateix que li passava al 2008-2011 al seu admirat Zapatero.

Mancant confirmar-se quant temps duraran les mesures de confinament i els seus efectes en la paralització de l’economia, la majoria dels analistes coincideixen a posar dos dígits a la caiguda del PIB enguany i el mateix per a l’increment d’uns deutes públics que ja freguen o superen el 100% d’aquest indicador.

Estem doncs davant un crash econòmic que pot superar al del 2008. Com llavors, la clau per als governs capitalistes de diferent signe és articular plans de rescat a les grans empreses i la banca. Els anuncis d’injecció de desenes de milers de milions -en forma d’ajudes, préstecs i avals- busca novament socialitzar les pèrdues dels grans capitalistes que porten més d’un lustre en una recuperació important dels seus beneficis.

Només les grans empreses de l’IBEX35 van guanyar en 2019 47 mil milions. Encara així el govern progressista els permet acollir-se a ERTEs -assumint els seus salaris i cotitzacions- i no els imposa cap impost als seus guanys. Tampoc a la banca que encara deu 42 mil milions del rescat de 2012. Per als gegants de la Borsa estan reservats el 50% dels 100 mil milions en avals. Per a la banca, la seva gestió. Rebrà els fons a un 0% d’interès i els prestarà sense cap risc a l’interès que consideri, negoci rodó.

Merkel vol aprofitar l’ocasió per a enfortir la primacia de l’imperialisme alemany en el continent

El pla de Sánchez és ambiciós... però molt car. Per això el govern espanyol -al costat de l’italià i amb una certa complicitat del francès- ha tornat a plantejar la proposta dels eurobons, ara canviats de nom com coronabonos. Una mutualizació de les emissions de deute públic que els diferents països realitzin per afrontar els efectes d’aquesta crisi. Els governs menys colpejats encara, amb l’alemany i holandès al capdavant, no volen ni escoltar parlar de compartir les pèrdues dels capitalistes espanyols, italians i francesos. Cada Estat capitalista continua sent el directe representant dels interessos de les seves respectives burgesies nacionals.

Ningú discuteix que la recepta ha de ser més deute públic i no tocar els beneficis dels grans capitalistes i fortunes. Estan d’acord que el que toca, com al 2008, és socialitzar les pèrdues per mitjà dels ajustos que s’aplicaran per poder abonar els cada vegada majors interessos del deute en els següents anys.

En el que sí que difereixen és si aquest pla s’ha de fer de manera mancomunada, o si aquells que estiguin en millors posicions poden aprofitar la crisi per enfortir-les sobre la resta. Res nou, és el que ja va fer Alemanya sobre els seus socis i competidors del sud europeu. Per això li diuen a Sánchez que si vol milions s’aculli al Fons de Rescat, el MEDE. Després ja ells li demanaran comptes, ajustos, privatitzacions... en forma de memoràndum, com van fer amb Grècia i, en molta menor escala, també amb l’Estat espanyol.

Un nou Pla Marshall per apuntalar la UE enfront de la major competència imperialista

Conscient d’això Sánchez invoca la idea del Pla Marshall. La comparativa no sols es basa en la injecció de milions que aquest pla va suposar per a la reconstrucció de l’economia europea després de la II Guerra Mundial. Apel·la també al contingut que aquella iniciativa de l’imperialisme estatounidenc va tenir en el pla de la geopolítica i la lluita de classes internacional.

El Pla Marshall no va ser una missió filantròpica de l’administració Truman. Va ser el suport econòmic als règims de postguerra que havien de consolidar-se a contrarellotge. Ho havien de fer per a consolidar el bloc liderat per la nova potència hegemònica mundial, els EUA, en contra de l’URSS. Van ser els primers compassos de la Guerra Freda.

Al 2020 no hi ha ni Guerra Freda, ni tampoc una potència hegemònica indiscutida en el món capitalista. Més aviat estem en un moment de redefinició de l’ordre geopolític mundial, com expressen les tendències al retorn a l’Estat nacional, les guerres comercials prèvies a aquesta crisi o la mateixa crisi de la UE. Una redefinició en la qual, entre altres eixos de competència, ve escalant la rivalitat entre els EUA i el propi imperialisme alemany.

Per això la crida de Sánchez als països de la UE està plantejat des del “més Europa” en un marc de cada vegada major competència entre potències. Quan diu que “els Estats Units ha aplicat la major mobilització de recursos públics de la seva història. Està disposada Europa a quedar-se enrere?”, està llançant també un missatge a Alemanya: si ens deixes caure seràs més feble en la teva carrera amb el teu principal competidor.

Encara que la proposta es vesteixi d’un europeïsme o cosmopolitisme progressista, el contingut és profundament reaccionari. Sánchez i Iglesias animen que la UE avanci com a bloc imperialista per a poder competir en aquest marc mundial. Tant amb els EUA i l’administració Trump, que ja han estat un suport actiu del Brexit i el govern Johnson, com amb competidors emergents com la Xina, que ja va tractar en la crisi anterior guanyar influència en la perifèria del vell continent, vegeu les adquisicions de posicions estratègiques com el port de Pireo en ple desmantellament i subhasta de Grècia.

Nous Pactes de la Moncloa, nous sacrificis històrics per a les masses

En el pla de la lluita de classes la proposta d’un nou Pla Marshall també és una petició d’ajuda a la resta de governs europeus. Guanyar marge i temps per a evitar o contenir les respostes que puguin venir des de la classe obrera i els sectors populars davant els grans sacrificis que es volen imposar.

L’administració Truman va pensar el reg de milions a l’Europa de postguerra, també com a fre a l’amenaça que poguessin triomfar processos revolucionaris als països centrals, una cosa d’altra banda íntimament vinculada als seus objectius geopolítics contra l’URSS. Per això va necessitar de la política de col·laboració dels PCs francès i italià, així com de la socialdemocràcia i la burocràcia sindical, mitjançant les seves polítiques de “compromís històric” amb les seves respectives burgesies nacionals.

Avui Sánchez està dient que si no se salva al capitalisme italià i espanyol, el risc que les crisis de règim s’agreugin sobtadament i puguin donar-se fenòmens desestabilitzadors no sols per dreta, sinó també per esquerra, estarà inscripte en la situació.

En el pla domèstic apel·la en la mateixa direcció, prenent l’antecedent hispà de “compromís històric”. Aquesta gran política de rescat dels Estats capitalistes europeus va arribar aquí amb 30 anys de retard. El PCE de Santiago Carrillo va assumir, al costat del PSOE i més tard les centrals sindicals que ells dirigien, un acord amb el govern Suárez i la resta de partits del naixent règim democràtic. Un pla d’ajust que va descarregar brutalment els costos de la crisi dels 70 sobre la classe treballadora, evitant que la resistència obrera pogués arribar a desestabilitzar el règim hereu de la dictadura.

Quan Sánchez i Iglesias parlen de reeditar els Pactes de la Moncloa de 1977, estan demanant un nou “compromís històric”. Igual que llavors es va demanar a les i els treballadors que fessin esforços excepcionals per consolidar la democràcia -ni més ni menys que portar la desocupació per sobre del 20% i una pèrdua de poder adquisitiu de gairebé un 25%-, avui ens volen tornar a demanar nous sacrificis per a sortir “tots units” d’aquesta gran crisi. El pal pot ser encara més dur, la pastanaga és encara més mínima.

Com llavors, a les grans empreses i fortunes no se’ls demana que aportin res – ni tan sols un impost especial – i a la classe treballadora tot. Només per a començar: augment de la desocupació, major flexibilitat laboral com la que anuncia el “permís retribuït recuperable”, la Seguretat Social en números vermells i futurs ajustos per a pagar les noves emissions de deute.

Diferents propostes al rescat del capitalisme espanyol

El capitalisme espanyol, davant una crisi molt superior a la del 2008, està condemnat a descendir graons en la sorra internacional. Sánchez i Iglesias, com Suárez i Carrillo al 1977, surten al seu rescat. Ho fan d’una banda predicant cosmopolitisme imperialista cap als seus socis europeus. Per l’altre, pretenent imposar a la classe treballadora un ajust draconià amb el consens de tots els partits, els governs autonòmics i, pel seu lloc, la servil burocràcia sindical de CCOO i UGT.

De la mateixa manera que el seu Pla Marshall té moltes dificultats per tirar endavant enmig d’una UE en crisi, els nous Pactes de la Moncloa troben d’altres, enmig d’un règim polític en crisi des d’almenys el 2011.

Les reticències de la dreta a negociar uns possibles acords d’aquest estil són bona mostra de la feblesa del govern per a fer possible la seva proposta de sortida de la crisi amb rostre "progre" i contingut empresarial. Com també passava a 1977, hi haurà també sectors del règim i l’establishment que optin per una sortida més obertament escorades a la defensa irrestricta del programa de la CEOE sense la mínima concessió.

En el terreny internacional, també poden guanyar pes altres propostes si el cosmopolitisme imperialista de Sánchez cau en sac trencat. El retorn a l’Estat nacional també està sobre la taula. De fet el govern "progressista" manté un peu dins d’aquest "pla B", com ho demostren les seves crides a enfortir la indústria “nacional”.

Si aquestes tendències a relocalitzar part de la producció deslocalitzada durant la globalització neoliberal s’obre pas, no significarà una millora automàtica de les condicions laborals i salarials, com pot fantasiar sectors d’esquerra reformista.

Els nous Pactes de la Moncloa, o la forma que prengui l’ajust, perseguiran també aplanar el camí perquè un procés així es faci sobre la base d’una rebaixa substantiva de salaris i condicions. La condició necessària perquè els guanys dels capitalistes de la "indústria nacional" no es ressentin massa.

Ni apuntalar la UE, ni compromís històric. Per una alternativa anticapitalista, internacionalista i de classe

Oposar a totes aquestes sortides un programa i una perspectiva de la classe treballadora és una tasca urgent. Cal escombrar a la burocràcia sindical que fa avui els cors a aquest full de ruta contra la classe treballadora. Les organitzacions obreres i de l’esquerra hem de denunciar la socialització de pèrdues que significarien uns nous Pactes de la Moncloa i enfrontar-los lluitant per mesures que li facin pagar la crisi als grans capitalistes, com la prohibició dels acomiadaments, una renda de quarantena per als qui no tinguin ingressos, la suspensió de lloguers, imposats a les grans empreses, fortunes i la banca o el no pagament del deute.

Enfront dels cada vegada majors enfrontaments entre Estats capitalistes, necessitem construir una esquerra que denunciï tant a les propostes econòmiques nacionalistes com el cosmopolitisme imperialista, i baralli perquè la classe treballadora passi a controlar la producció a escala nacional per a poder coordinar i facilitar les mesures de cooperació i solidaritat internacional que la UE mai farà.

Enfront de l’Europa del capital i els governs capitalistes, és hora de barallar per una Europa socialista dels treballadors i els pobles, on no ens governin els representants polítics de les grans empreses sinó que puguem fer-ho la classe treballadora i el poble a partir de la nostra pròpia autoorganització.




temes relacionats

Pandèmia   /    Salut   /    #Coronavirus   /    Govern de coalició PSOE-UP    /    Política Estat espanyol

Comentaris

Comentar