Mundo Obrero Estado Español

DESIGUALTAT SALARIAL

Precarietat i desigualtat salarial acrescuda per la crisi a Galícia

Quasi la tercera part dels treballadors gallecs cobren menys de 1000 euros al mes, alhora els salaris més baixos van caure un 10% i els més alts van pujar un 5,2%.

Jacobo A. García

Vigo | @Jacobscarface

divendres 19 de gener de 2018| edició del dia

Segons l’estudi sobre els ingressos salarials de 2016 de CIG (Confederació Intersindical Gallega), els sectors amb menor salari han augmentat els seus treballadors, mentre que els de major salari els han reduït durant la crisi.

Hi ha cinc activitats amb salaris mitjans anuals superiors a la mitjana gallega: 18.114 euros bruts (100 euros menys que en el 2009). Aquestes són: entitats financeres i asseguradores (32.025 euros de mitja anual), Indústria extractiva, energia i aigua (27.875), Informació i comunicació (22.970), Serveis socials (22.800) i Indústria (20.719). En totes aquestes branques de l’economia hi ha menys treballadors dels que hi havia en 2009: 27.000 menys a l’Indústria, 7.000 menys en les entitats financeres i asseguradores i 6.000 menys en energia i aigua.

Per una altra banda, les cinc activitats amb un salari mitjà per sota del salari mitjà anual gallec són: Comerç, Transport i reparacions (17.000 euros anuals), Construcció i activitats immobiliàries (17.000), Agricultura, silvicultura i pesca (14.300), Servei a les empreses (14.000) i Altres serveis (8.781). Mentre que a la’Indústria hi ha 27.000 assalariats menys que en 2009, en altres serveis hi ha 24.000 persones ocupades més. Així, la “recuperació del treball” de la qual en fa gala el govern popular gallec, s’està fent d’acord amb la creació de treball més precari. Però ni tan sols podem dir que hi hagi hagut una recuperació.

L’Institut Gallec d’Estadística mostra amb claredat que la població activa a Galícia es va reduir en 40.000 respecte a 2010. A través de l’Enquesta de Població Activa (EPA), també es pot veure que les retallades salarials no han estat uniformes i alhora que les remuneracions més baixes baixaven més, les més altes pujaven. Qui al començament de la dècada rondava els 4.000 euros ara cobra al voltant de 4.200; qui estava en 500 ara no arriba als 450.

Per una altra banda, la bretxa salarial entre homes i dones és molt alta. El nombre de treballadors que reben menys de 1.200 euros és de 70.000 enfront de les 180.000 treballadores. Hi ha 200.000 homes cobrant de 1.200 a 2.000 euros, i unes 137.000 dones. Així com 150.000 treballadors amb més de 2.000 euros mensuals, però tan sols 95.000 treballadores. Conèixer aquestes dades ens dóna una lliçó de realitat, i ens anima a lluitar per la igualtat salarial en la pròxima vaga feminista del 8 de Març. És a més una bona oportunitat perquè tots els sindicats donin suport a aquesta jornada de lluita amb la convocatòria d’una aturada per afavorir l’èxit d’aquesta.

A més, segons les dades de l’INE (Institut Nacional d’Estadística), el 10% dels treballadors gallecs (uns 82.000) va guanyar menys de 710 euros bruts cada mes i el 31,5% del total (259.400) va rebre menys de 1.229,29 euros bruts cada mes, que en termes nets gira al voltant dels mil euros. Més de la meitat dels treballadors gallecs (el 52,5%) guanya menys de 1.595 euros bruts anuals mensuals. També hem de tenir en compte la importància de la inflació, que juntament amb el salari ens indica la pèrdua real del poder adquisitiu dels treballadors.

Segons dades de l’INE podem afirmar que els preus van augmentar un total d’un 11,7% a Galícia des de Desembre de 2008 a Desembre de 2017, per tant, la caiguda de salaris real és encara major i colpeja especialment a aquells amb una renta menor. Mentre Galícia està per damunt de la mitjana espanyola d’11,2%, essent la quarta comunitat amb una major inflació, és la tercera comunitat amb els salaris més baixos.

Quasi una dècada de retallades en els serveis públics i dues reformes laborals que faciliten l’acomiadament i la reducció salarials i de les condicions de treball, és el que ha permès que els treballadors gallecs, així com els de la resta de l’Estat espanyol, es trobin en aquesta situació.

A més, el rol de la burocràcia sindical de CCOO i UGT ha estat el de paralitzar a la classe treballadora, no convocant un vertader pla de lluita per a impedir els atacs del govern i la patronal. En el cas gallec, la CIG, la principal sindical gallega, amb més de 80.000 afiliats, si bé ha realitzat nombroses lluites aïllades, tampoc s’ha llençat a la convocatòria d’una vaga general a l’Estat al costat dels altres sindicats.

Però la classe treballadora gallega i la del conjunt dels pobles de l’Estat espanyol necessita un pla de mobilitzacions i lluita per a derrotar les reformes laborals, revertir els efectes de les retallades en Sanitat i Educació, i lluitar cap a una plena ocupació i la reducció de la jornada laboral a 6 hores diàries, 5 dies a la setmana.

Un programa que es podrà realitzar mitjançant el repartiment de les hores de treball, sense reducció salarial, de tal manera que siguin els capitalistes els que paguin la crisi econòmica. A més, la pujada del salari mínim a 1.200 euros al mes, per a garantir les necessitats bàsiques i compensar la pujada de la inflació, també és necessària.




temes relacionats

En Català   /    Mundo Obrero Estado Español   /    Galicia   /    Precariedad laboral   /    Desigualdad

Comentaris

Comentar