Política Estado Español

DEBAT

Què hi ha darrere la guerra dels màsters?

En aquests dies, en els quals ha renunciat la ja exministra Carmen Montón , Albert Rivera va fer refermar els enfrontaments pels falsos màsters, atacant a Pablo Casado i a Pedro Sánchez.

Guillermo Ferrari

Barcelona | @LLegui1968

dilluns 17 de setembre de 2018| edició del dia

En aquests dies ha dimitit Carmen Montón del seu càrrec de ministra de sanitat i el govern de Pedro Sánchez va sumar la segona dimissió en tan sol 100 dies de govern. La renúncia de Montón va iniciar la guerra dels màsters. L’exministra va ser qüestionada pel màster d’Estudis Interdisciplinaris de gènere “realitzat” a la Universitat Rey Juan Carlos. La mateixa Universitat que ja té diversos estudiants imputats pel mateix màster en el qual hauria “participat” Pablo Casado.

Albert Rivera, sense perdre pistonada, va aprofitar per llançar una exigència al president del Govern perquè faci pública la seva tesi doctoral presentada a la Universitat Camilo José Cela. Al mateix temps, la Universitat Rey Juan Carlos va denunciar que “s’han esborrat” més de 6000 correus electrònics entre 2009 i 2014 (a cops de martell?). Just el període en què havien estudiat el líder del PP, Pablo Casado, i l’exministra Carmen Montón .

La Universitat Rey Juan Carlos està assenyalada especialment, no solament pels màsters de Cifuentes, Casado, Montón i altres persones; sinó també per alguns antics rectors de la institució. Un d’ells, Fernando Súarez Bilbao, per haver plagiat més d’onze publicacions afectant a 30 professors. O el cas de Pedro González-Trevijano, qui va ser rector en els temps en què Cifuentes “cursava” el famós màster, ara és (oh! casualitat) magistrat del Tribunal Constitucional.

Tot això ve precedit per el “sorprenent” cas de Pablo Casado que va trigar set anys per fer la meitat de la llicenciatura de dret. Però quan va canviar a la Universitat Rey Juan Carlos va obtenir uns resultats de rècord: tan sol quatre mesos per acabar l’altra meitat. Fins i tot ha fet un màster que va comptar amb el 40% de convalidacions de les seves assignatures per assignatures del grau. Per la seva banda, Rivera té un currículum “canviant” d’acord amb si es publica a la web del seu partit, el Parlament o el Congrés.

Aquesta espècie de “guerra dels màsters” dinamitzada per Rivera té l’objectiu de desgastar a Pablo Casado en la competència per la dreta i a Pedro Sánchez també pensant en un possible avançament de les eleccions generals. La política de Sánchez és tractar d’usar La Moncloa per millorar la imatge del decadent PSOE i a través d’unes eleccions ampliar els escons propis i afavorir a un govern seu sense haver de recolzar-se en les forces polítiques catalanes o basques.

Totes aquestes maniobres polítiques demostren, en aquests casos particulars, que la Universitat per als poderosos i els polítics burgesos no és més que una base de maniobres. No és més que la forma que ells tenen per usar el poder en benefici dels grans empresaris que els recolzen i pels qui treballen veritablement.

Mentre que per als treballadors i els sectors populars que fan un enorme esforç perquè els seus fills estudiïn una carrera, la Universitat és un intent de progrés social. Aquests anys de crisis per als sectors més empobrits de la societat han fet que molts estudiants abandonin els estudis superiors, mentre les taxes pujaven i els ingressos de moltes famílies queien en picat. Res d’això importa als poderosos de l’Ibex 35 i els seus agents polítics.

Els rics tenen les millors universitats per estudiar en millors condicions per treballar en les empreses de “papà”. I, si això no s’aconsegueix, hi ha universitats que tenen "xiringuitos" com l’Institut de Dret Públic en el qual hi ha alumnes que no necessiten anar a classe, que no presenten els treballs obligatoris i, així i tot aproven obtenint excel·lents qualificacions.

El que s’amaga darrere del mastergate

Darrere del mastergate hi ha una baralla política duríssima dins de la dreta. Està molt clar que Albert Rivera està llançant una OPA hostil sobre el PP de Casado. Tots dos líders “juguen” les seves cartes per veure qui és més anticatalà, qui critica més al govern del PSOE, qui defensa al Rei i s’oposa “de costat” al trasllat de les restes de Franco. És una lluita a mort per veure qui encapçala l’espai de la dreta i així optar a la presidència quan hi hagi les generals.

I també s’amaga una lluita per recuperar el Govern. El PP ha passat de veure dos anys tranquils en aquesta legislatura per acabar al carrer sense escales i canviant l’equip directiu. Ciutadans va ser completament impotent en aquesta lluita i li va donar tot el suport a Mariano Rajoy. Ara, mentre ambdues formacions dretanes es donen “d’hòsties”, tracten d’aconseguir recuperar “el regne perdut”.

Tot aquest teatre i lluita de camarilles pel poder amaga el fons de la situació: que Pedro Sánchez no ha fet més que gestos polítics més aviat buits de cara al poble. Gestos com el trasllat del cadàver de Franco mentre manté a Primo de Rivera i la impunitat dels crims del franquisme; el fals diàleg amb Catalunya mentre es nega a acceptar un referèndum d’autodeterminació; un magre augment als pensionistes mentre proposa augmentar l’impost al gasoil, etc.

El que s’amaga després de tota aquesta guerra de màsters falsos és que la realitat de milions de joves, dones i treballadors ha anat empitjorant pas a pas amb les polítiques de Zapatero-Rajoy-Sánchez. L’atur encara segueix per sobre dels dos dígits, l’ocupació generada és precari, temporal i mall pagada. Les externalitzacions i les dues últimes reformes laborals han estat un cop dur a les condicions de treball.

A qui li importa si un màster és fals o no? Si el president augmentés el salari mínim, imposés una política de plena ocupació, augmentés els impostos a les grans fortunes i empreses, augmentés les jubilacions a un nivell digne, permetés que els diferents pobles que habiten actualment l’Estat espanyol se sentissin còmodes i sense l’obligació de formar part del mateix, etc. Però res d’això passa.

Hi ha motius per estar indignats. No obstant això, Podemos, força política que diu reprendre aquesta indignació, ens porta darrere del PSOE. Els “soci-liberals” de Sánchez i González ja no són casta. Ara “podem” formar un govern de progrés amb ells, segons les paraules de Pablo Iglesias.

No obstant això, del que es tracta no és d’esgarrapar algun que un altre dret, algun que un altre gest. Es tracta de recuperar el perdut en tots aquests anys de crisis que els rics han fet pagar als treballadors i el poble pobre, per anar per més. Hi ha diners per augmentar salaris, per donar ocupació, per acabar amb la precarietat. Aquests diners ho tenen les grans empreses de l’Ibex 35 que estan sent defensades pel PSOE-PP-Cs.




temes relacionats

En Català   /    casta universitaria   /    Política Estado Español   /    Ciudadanos   /    PSOE

Comentaris

Comentar