Política Estat espanyol

PACTE PSOE/UP

Què pot esperar la joventut d’un govern PSOE-Unidas Podemos?

L'anunci del preacord de govern entre Unidas Podemos i el PSOE no ha deixat a ningú indiferent, ja sigui aixecant esperances o generant més dubtes. Davant d'aquesta incertesa, ens preguntem què cal esperar d'aquest possible nou govern? què li pot oferir a la joventut l'autodenominada coalició “progressista”?

Pablo Castilla

ContraCorrent Barcelona

dissabte 16 de novembre de 2019| edició del dia

Una vegada passades les eleccions i després de conèixer fa poc el preacord de govern entre el PSOE i Unidas Podemos, totes les nostres crítiques s’han confirmat. En aquest pacte no es parla d’intervenir el mercat del lloguer ni d’expropiar habitatges buits als bancs; no s’esmenta la derogació de la reforma laboral; no es proposa acabar amb la monarquia i molt menys reconèixer el dret a l’autodeterminació, l’amnistia dels presos i preses polítiques o el qüestionament de la repressió a Catalunya i la sentència del procés. No ens sorprèn ja que que no és el programa polític de Podemos, i molt menys del PSOE.

Quin govern “progressista” serà aquest llavors? No ho serà, així de clar. Serà un govern que continuï i posi en marxa totes les polítiques neoliberals contra la classe treballadora que l’FMI i l’IBEX 35 demandin. Per si hi ha algun dubte d’això, ja s’han encarregat de treure’l en situar a Nadia Calviño, excandidata a dirigir l’FMI, com la futura vicepresidenta.

Et pot interessar:Qui és Nadia Calviño? La neoliberal que regirà la política econòmica del nou govern PSOE-Podemos

Una altra de les qüestions alarmants que s’ha confirmat en aquestes últimes eleccions generals és l’ascens de l’extrema dreta. L’auge de Vox ha estat un factor mobilitzador entre gran part de la joventut i ha crescut en ella la preocupació per frenar el creixement de la ultradreta. No obstant això, les i els joves que es mobilitzen contra aquest discurs racista, masclista i reaccionari es troben que UP defensa que a l’extrema dreta se la frena amb un govern “progressista” amb el PSOE, el mateix govern que continuarà garantint els CIEs, les polítiques neoliberals i la repressió a Catalunya. El mateix partit que, juntament amb els altres partits d’aquest règim, porta anys aplicant les polítiques neoliberals que han estat el brou de cultiu per a l’auge de l’extrema dreta, i que continuaran aplicant en aquest govern.

El perill de la coalició PSOE-UP és doble; mentre que continua governant per a les grans fortunes i contra les classes populars, desvia la mobilització, l’única manera de frenar aquests atacs i a l’extrema dreta; perquè desmobilitzar-nos i no enfrontar als carrers les polítiques contra la classe treballadora que sorgiran, només ajuda a establir les bases perquè la ultradreta avanci amb més força davant el descontentament i descoratjament de tanta gent a causa de la traïció d’aquells que els van cridar a confiar en el seu govern “progressista” i els van allunyar dels carrers per a després aplicar-los tots els ajustos que l’FMI exigeixi.

Precisament a propòsit de la desmobilització, resulta interessant portar dues cites que juntes s’entenen millor.

En primer lloc, aquelles paraules de Pablo Iglesias al 2016, quan titllava de “idiotesa” d’extrema esquerra la idea que “les coses es canvien al carrer i no a les institucions és mentida”. La nova forma del neorreformisme ha deixat clar des del principi (i així ho demostra ara) que la seva estratègia mai ha passat per la mobilització, és més, estan disposats a trair-la darrere dels pactes en les institucions.

En segon lloc, Pepe Álvarez, secretari general de la UGT, responia ahir als empresaris i inversors dient que “ningú té res a témer” amb la formació d’un govern PSOE-UP. La conclusió no resulta difícil: si els qui poden estar tranquils són els rics, qui ha de témer és la classe treballadora. Malgrat tal evidència, un dels principals sindicats de l’Estat espanyol, lluny de bolcar les seves energies a alertar i organitzar als i les treballadores, es dedica a tranquil·litzar als empresaris.

No obstant això, les posicions de Pablo Iglesias i UGT no són quelcom nou, perquè representen amb claredat els rols que han exercit els reformismes i les burocràcies sindicals una vegada i una altra al llarg de la història: fer-li el joc al capitalisme i als seus partits quan l’statu quo trontolla, ja sigui aplicant ells mateixos els ajustos necessaris o desmobilitzant als qui poden combatre els nous atacs.

No obstant això, el panorama internacional dóna mostres del despertar d’un fantasma adormit fins ara que pot canviar el rumb de les coses: la lluita de classes. En tot just un mes hem viscut l’aixecament popular a l’Equador protagonitzat per obrers, indígenes, pagesos i estudiants contra el paquetazo del FMI implementat per Lenin Moreno; la pujada de la tarifa del transport públic a Santiago de Xile que va detonar la ràbia continguda contra el govern de Piñera donant pas a massives mobilitzacions a tot el país; les protestes multitudinàries a l’Iraq fruit del malestar ocasionat per la corrupció, la casta política i la situació de pobresa en la qual viu la majoria de la població.

Et pot interessar:Xile i el nou cicle de lluita de classes a Amèrica Llatina

I és que la lluita als carrers també ha ressorgit a l’Estat espanyol, concretament a Catalunya, on milers de persones es van mobilitzar de manera massiva durant la setmana del 14 d’octubre, arribant fins i tot a ocupar l’aeroport, en contra la sentència del procés.

Aquesta nova onada de mobilitzacions té un factor comú que revela més del que sembla: la joventut. A Xile, els i les estudiants van realitzar actes d’evasió massiva al metro de Santiago com a protesta enfront de la pujada de les tarifes el mateix dia que aquesta es va donar a conèixer, s’enfronten a la violència policial, fins i tot trenquen les tanques dels col·legis per a poder sortir a manifestar-se. O a Bolívia, enfrontant el cop d’estat de la dreta i la traïció del MAS que proposa negociar amb els colpistes una agenda electoral.

A la vegada, a Catalunya milers d’estudiants i joves van sortir als carrers i van marxar a ocupar l’aeroport tallant carreteres tan sols conèixer la sentència i, quan va començar la repressió, lluny de retrocedir, les principals ciutats catalanes es van omplir de barricades per a defensar-se de la repressió.

La ràbia de la joventut ha explotat. Cada vegada capes més àmplies de la joventut comencen a rebutjar aquest sistema que ens ataca, i surt als carrers per a qüestionar-ho tot. La ràbia de les generacions més joves és l’expressió de la primera lliçó apresa: això no ens dóna per més. Comencen a aixecar les seves pròpies consignes, però quan miren al voltant no hi ha cap força política que els hi doni suport.

A Catalunya, la joventut es nega a continuar amb l’estratègia processista, surt als carrers i mira a la CUP, que està del seu costat, dóna suport a les mobilitzacions, denúncia la repressió, es nega a investir al PSOE, però no acaba de trencar definitivament la unitat sobiranista i aixecar una estratègia d’independència de classe. A la resta de l’Estat espanyol, els i les joves que volen frenar a l’extrema dreta i les seves polítiques racistes, masclistes i reaccionàries són cridades a abandonar els carrers i dipositar les seves esperances en un govern del PSOE i UP que sense cap dubte serà el garant de torn del mateix sistema neoliberal que precaritza a la joventut i avança contra els seus drets.

Et pot interessar:L’arribada de la CUP a les Corts “sacseja” a l’esquerra del mal menor

La realitat és que la joventut de l’Estat espanyol que es planta enfront de la precarietat i la reculada de drets democràtics no pot esperar res del nou supòsit govern “progressista”.

Per aquest motiu, fa falta construir una esquerra diferent, una esquerra anticapitalista, revolucionària, internacionalista i de classe que denunciï la repressió a Catalunya, que es posicioni del costat dels joves que surten als carrers i que exigeixi l’amnistia de tots i totes les preses polítiques; una esquerra valenta que baralli per organismes d’autoorganització que reuneixin treballadors i estudiants, on unir les grans lluites del present com el moviment de dones, el moviment pel clima, el moviment estudiantil i el moviment obrer, per a frenar a l’extrema dreta i combatre les polítiques contra la classe treballadora, la joventut, els immigrants i les dones que surtin del nou govern, construint així la base per fer caure el Règim del 78 des de la mobilització i imposar processos constituents en els quals defensar fins al final mesures reals que permetin acabar amb els grans problemes de la societat com la precarietat, la crisi climàtica, l’opressió de les dones o l’imperialisme.




temes relacionats

Govern de coalició PSOE-UP    /    Unidas Podemos   /    Política Estat espanyol   /    Règim del ’78   /    Pedro Sánchez   /    Pablo Iglesias   /    PSOE

Comentaris

Comentar