Internacional

A 100 ANYS DE L'ASSASINAT

Rosa Luxemburg, la força de les idees revolucionàries

A 100 anys de l'assassinat de Rosa Luxemburg, volem recuperar algunes claus del seu pensament i la seva obra política que tenen gran vigència en l'actualitat. Rosa Luxemburg va ser part d'una generació de marxistes, juntament amb Lenin i Trotsky, que van desenvolupar un marxisme estratègic, centrat en el combat per la revolució socialista internacional.

dimarts 15 de gener| edició del dia

Article publicat originalment a la revista Ideas de Izquierda. 13/01/2019. Rosa Luxemburgo, la fuerza de las ideas revolucionarias

“Espartaco” significa foc i esperit, significa ànima i cor, significa voluntat i acció en favor de la revolució proletària. “Espartaco” significa tota la necessitat i l’anhel de felicitat, significa tota la determinació a lluitar del proletariat amb consciència de classe. “Espartaco” significa socialisme i revolució mundial. (Últim escrit de Karl Liebknecht, 15 de gener de 1919)

El 15 de gener de 1919, un grup de freikorps (paramilitars alemanys) va assassinar a Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht. A Rosa Luxemburg li van trencar el crani amb la culata d’un fusell, la van rematar d’un tir i van llançar el seu cos al Landwehrkanal. Liebknecht va ser assassinat en un parc pròxim. El govern del partit socialdemòcrata de Ebert i Noske, responsable d’aquest aberrant crim polític, tenia l’objectiu d’acabar amb la revolució dels consells obrers, liquidant a la seva ala més radical.

A 100 anys de l’assassinat de Rosa Luxemburg, volem recuperar algunes claus del seu pensament i la seva obra política que tenen gran vigència en l’actualitat. Rosa Luxemburg va ser part d’una generació de marxistes, juntament amb Lenin i Trotsky, que van desenvolupar un marxisme estratègic, centrat en el combat per la revolució socialista internacional.

Reforma o revolució?

En 1898, la revolucionària polonesa arriba a Alemanya, on s’integra al SPD, el principal partit de la Segona Internacional. Les seves capacitats com a teòrica i polemista destacaran molt aviat en el debat entorn del “revisionisme” d’Eduard Bernstein. En una sèrie d’articles publicats en la revista Neue Zeit, Bernstein qüestionava les tesis fonamentals del marxisme sobre el capitalisme i la lluita de classes. Assegurava que, mitjançant l’expansió del sistema del crèdit i els trusts, el capitalisme havia aconseguit superar les crisis generals. Si les catàstrofes capitalistes ja no eren una possibilitat imminent, la lluita pel socialisme no necessitava travessar pel “trauma” d’una revolució, sinó que avançaria de forma gradual, sobre la base de l’ampliació de la democràcia parlamentària, el creixement dels sindicats i les cooperatives.

El revisionisme de Bernstein apuntava al cor de la teoria marxista perquè diluïa en un horitzó molt llunyà -i sempre posposat- els objectius finals, la lluita per una societat socialista. El moviment per la conquesta de reformes es convertia en una finalitat en si mateix: “L’objectiu final, qualsevol que sigui, no significa res, el moviment ho és tot”. Una vegada difuminat l’objectiu final, escindit per complet de la pràctica política concreta, la socialdemocràcia podia abandonar el terreny de la lluita de classes, moderant el discurs per a no perdre el suport de les classes mitjanes i buscant aliances parlamentàries amb el Partit Liberal per a aconseguir majories.

Les transformacions del capitalisme a finals del segle XIX eren el rerefons de les tesis revisionistes. El desenvolupament dels monopòlis, l’exportació de capitals i el control de les colònies van configurar la transició cap a la fase imperialista del capitalisme. En aquest marc, les classes dominants van atorgar algunes concessions a la classe treballadora, en particular a un sector de l’aristocràcia obrera als països imperialistes. A Alemanya, l’anul·lació de les lleis anti-socialistes de Bismarck el 1890 va permetre un creixement sense igual dels sindicats i del SPD [1].

Rosa Luxemburg va impugnar les idees de Bernstein, assegurant que el capitalisme no havia superat la seva tendència a les crisis. El desenvolupament dels monopòlis i el sistema creditici no minoraven les contradiccions, sinó que les agreujaven. Per a Luxemburg, per tant, les premisses del socialisme continuaven sent vàlides. El socialisme no era una aspiració moral o un desig basat en fonaments idealistes, sinó una necessitat concreta que es recolzava en l’anàlisi de les contradiccions de la societat.

El fonament científic del socialisme resideix, com se sap, en els tres resultats principals del desenvolupament capitalista. Primer, l’anarquia creixent de l’economia capitalista, que condueix inevitablement a la seva ruïna. Segon, la socialització progressiva del procés de producció, que crea els gèrmens del futur ordre social. I tercer, la creixent organització i consciència de la classe proletària, que constitueix el factor actiu en la revolució que s’aveïna. [2]

En el pensament dialèctic de Rosa Luxemburg, hi havia una relació entre mitjans -lluita de classes- i finalitats, que Bernstein negava. Al seu torn, reforma i revolució no eren dues estratègies que diferien per la “durada” o la “velocitat” del canvi històric. L’estratègia revolucionària incloïa combats parcials per reformes. Però si la reforma social es convertia en una finalitat en si mateix, s’erigia com a obstacle en la lluita per una nova societat. I, atès que les reformes socials no podien oferir “més que promeses mancades de contingut, la conseqüència lògica de semblant programa serà necessàriament la desil·lusió”.

Bernstein veia en l’acció dels sindicats la via per a aconseguir, de forma progressiva, una distribució més justa dins de la manera de producció capitalista. Luxemburg assenyala que, sense trencar el marc del sistema capitalista, els sindicats estan condemnats a realitzar “una sort de treball de Sísifo”: avançar, retrocedir i tornar a començar, producte dels atacs renovats del capital.

La batalla amb el revisionisme va anticipar les que seguirien els anys següents en el si de la socialdemocràcia. El creixement econòmic i el baix nivell de la lluita de classes des de la derrota de la Comuna de París en 1871 havien portat a la direcció del SPD a adaptar-se a la “rutina de la tàctica” parlamentària i sindical. En el partit i en els sindicats es consolidava un enorme aparell burocràtic, que Rosa Luxemburg va ser una de les primeres socialistes a combatre.

“L’evolució es transforma en revolució”

La revolució de 1905 a Rússia va ser la primera gran explosió de la lluita de classes a Europa des de la derrota de la Comuna de París. La vaga general i el sorgiment dels soviets van marcar l’empremta del moviment, que va obrir importants debats en la socialdemocràcia internacional. Rosa Luxemburg coincidia amb Trotsky i Lenin -contra els menxevics- en què la classe treballadora havia de complir un paper dirigent en la revolució russa, independent de la burgesia liberal. Es va transformar en una portaveu de la Revolució russa a Alemanya. Escrivia articles i recorria mítings per a transmetre l’experiència als obrers alemanys: “L’evolució es transforma en revolució. Estem veient la Revolució russa, i seríem uns ases si no aprenguéssim d’ella". Va viatjar clandestinament a Varsòvia per a participar de forma directa en els esdeveniments i va ser empresonada durant diversos mesos.

En el llibre Huelga de masas, partido y sindicatos va sintetitzar les reflexions estratègiques sobre aquests fets. Va plantejar que la socialdemocràcia occidental havia d’aprendre de la Revolució russa i agitar la vaga política de masses. Els sindicats alemanys havien aprovat una resolució oposant-se a la vaga general i la direcció del SPD havia acceptat el veto de la burocràcia sindical (Congrés de Manheim, 1906). Luxemburg va combatre les posicions conservadores dels dirigents sindicals: “Si s’ha de jutjar pels discursos que fins al moment s’han pronunciat en el debat de la vaga política de masses cal ficar-se les mans al cap i preguntar-se, vivim realment l’any de la gloriosa Revolució russa o estem deu anys endarrerits?”. Defensava que la vaga general era una nova forma de lluita revolucionària i va distingir entre vagues de protesta (accions puntuals i ordenades) i vagues combatives, on allò econòmic i polític s’entrellaçaven. Considerava que la socialdemocràcia no havia de limitar-se a tenir un rol passiu: “No pot ni ha d’esperar amb fatalisme, de braços plegats, que es produeixi una ‘situació revolucionària’ ni que el moviment popular espontani caigui del cel. Per contra, té el deure com sempre d’avançar-se al curs dels esdeveniments, de buscar precipitar-los" [3].

El debat es va aprofundir en 1910, quan Luxemburg va polemitzar sobre l’estratègia de la socialdemocràcia amb el seu anterior aliat, Karl Kautsky. El context era una nova onada de lluites obreres a Alemanya. Luxemburg sostenia que calia agitar la vaga política, mentre Kautsky considerava que això només podia posar en perill les posicions reeixides per la socialdemocràcia. El dirigent socialdemòcrata sostenia que calia esperar a les pròximes eleccions -que es realitzarien en 1912- per a augmentar la influència socialdemòcrata en el Parlament. Definia la seva pròpia orientació com una “estratègia de desgast” i l’oposava a l’“estratègia de derrocament” que li adjudicava a Luxemburg. La idea central de Kautsky era “evitar els combats decisius”, acumular forces i “desgastar a l’enemic”. Rosa Luxemburg responia que això era “res-més-que-parlamentarisme”. El debat entre tots dos va acabar de delimitar a l’ala esquerra de la socialdemocràcia alemanya. En aquest punt, Luxemburg va percebre abans que Lenin el rol conservador que jugava la direcció burocràtica en el partit socialdemòcrata alemany i en els sindicats, que anticipava l’orientació contra-revolucionaria que prendrien davant la guerra imperialista [4].

Socialisme o barbàrie

En 1914, el somni d’un desenvolupament gradual i pacífic del capitalisme va ser infringit per la guerra. Des de la publicació del Manifest Comunista, el moviment socialista havia fet seves les banderes de l’internacionalisme: “Treballadors del món, uniu-vos!”. Els partits socialdemòcrates havien defensat que, en cas d’una guerra entre potències, els treballadors es negarien a combatre i cridarien a la vaga general. Però en el moment decisiu, el partit més gran i més format de la Segona Internacional -comptava amb un milió de membres i tenia el suport d’un terç de l’electorat- va fer tot el contrari. Els partits socialistes europeus van seguir la desfeta.

Quan el Reichstag alemany va sotmetre a votació els crèdits de guerra, el 4 d’agost de 1914, els 110 diputats socialdemòcrates van votar a favor. Això va significar un cop duríssim per al moviment obrer. Els partits socialdemòcrates van anteposar la defensa de la “pàtria” -és a dir la unitat amb la burgesia de la seva pròpia nació- a la unitat amb els treballadors d’altres països. Rosa Luxemburg no donava crèdit al desastre. A la seva casa es van reunir aquell mateix dia diversos militants, amb els qui van fundar un grup per a oposar-se a la guerra. Al desembre va haver-hi una nova votació en el Parlament i Karl Liebknecht va ser l’únic diputat socialdemòcrata que es va oposar. El seu discurs es va fer famós: “No a la guerra, l’enemic està a casa”.

Rosa Luxemburg va centrar la seva activitat en l’agitació contra la Primera Guerra Mundial, quelcom que li va valer l’acusació de traïdora i va ser enviada a presó. Des de gener de 1915 fins a novembre de 1918 va estar gairebé tot el temps reclosa en presons alemanyes. El 1916 va publicar el text “La crisi de la socialdemocràcia alemanya”, conegut com a “Fullet de Junius” pel pseudònim amb que el signava. Era una crítica aguda de la catàstrofe guerrerista i la traïció de la Segona Internacional.

Avergonyida, deshonrada, nedant en sang i regalimant greixum: així veiem a la societat capitalista. No com la veiem sempre, exercint papers de pau i rectitud, ordre, filosofia, ètica, sinó com a bèstia vociferant, orgia d’anarquia, baf pestilent, devastadora de la cultura i la humanitat: així se’ns apareix en tota la seva horrorosa cruesa. I enmig d’aquesta orgia, ha succeït una tragèdia mundial: la socialdemocràcia alemanya ha capitulat. [5]

La disjuntiva de “socialisme o barbàrie” es feia concreta en la guerra on morien milions de persones. Per a Luxemburg, el socialisme no era una destinació predeterminada per la història; l’única cosa “inevitable” era el col·lapse al qual portava el capitalisme i les calamitats que acompanyarien aquest procés si la classe obrera no aconseguia impedir-ho. “Si el proletariat fracassa a complir les seves tasques com a classe, si fracassa en la realització del socialisme, ens estavellarem tots junts en la catàstrofe.”.

Revolució, consells obrers i partit

En 1917, des de presó, Luxemburg rep amb entusiasme les notícies de la Revolució russa. Assegura que es tracta d’un esdeveniment d’abast històric universal, encara que el seu aïllament li impedeix tenir una visió completa del que succeeix a Rússia. Al setembre de 1918, escriu un text on planteja severes crítiques als bolxevics, però al mateix temps reivindica el paper històric del partit de Lenin, en contraposició amb la traïció de la socialdemocràcia occidental: “Per això els bolxevics van representar tot l’honor i la capacitat revolucionària que mancava la socialdemocràcia occidental. La seva Insurrecció d’Octubre no només va salvar realment la Revolució russa; també va salvar l’honor del socialisme internacional”.

L’article, publicat pòstumament per Paul Levy, ha estat utilitzat en múltiples ocasions per a intentar mostrar a Rosa Luxemburg com a representant d’un “socialisme democràtic” i pacifista en oposició als bolxevics. Són lectures que distorsionen l’obra de Luxemburg, sobre la base de cites aïllades i tretes de context d’un esborrany inconclús. Ometen que, en diverses qüestions centrals Luxemburg va canviar d’opinió després de sortir de la presó. A més, en el moment en què Luxemburg va escriure aquestes crítiques, les va fer com a part d’un debat sobre les difícils tasques de la transició al socialisme. Els seus qüestionaments mai van canviar la seva valoració excepcional de l’obra que havien iniciat els bolxevics, com va deixar clar en la conclusió d’aquest mateix text:

“No es tracta de tal o qual qüestió tàctica secundària, sinó de la capacitat d’acció del proletariat, de la seva força per a actuar, de la voluntat de prendre el poder del socialisme com a tal. En això, Lenin, Trotsky i els seus amics van ser els primers, els que van ser al capdavant com a exemple per al proletariat mundial; són encara els únics, fins ara, que poden clamar amb Hutten: “Jo vaig gosar!” Això és allò essencial i durador en la política bolxevic” [6].

Al novembre de 1918, l’onada de la Revolució russa va impactar de ple en el cor d’Europa occidental. La insurrecció dels mariners i treballadors de Kiel va donar pas a la Revolució alemanya, amb la creació de consells d’obrers i soldats que es van estendre de ciutat en ciutat. El 9 de novembre, la revolució va arribar a Berlín amb una vaga general que va obligar al Kaiser a dimitir. Aquest dia, el socialdemòcrata Scheidemann proclamava la Republica alemanya, buscant frenar la revolució. Unes hores després, inflamat per la radicalitat de les manifestacions, Karl Liebknecht anunciaba de forma prematura davant milers de treballadors la República Socialista Lliure d’Alemanya -quelcom que era en aquest moment més un desig que una realitat-. Un nou govern republicà es va formar a partir de l’acord entre els socialpatriotes de Ebert, Sheidemann i Noske al costat de representants del Partit Socialdemòcrata Independent d’Alemanya (USPD) de Kautsky.

A Alemanya es va obrir en 1918-1919 una situació de doble poder, tal com havia ocorregut a Rússia després de la caiguda del Tsar al febrer de 1917. El govern republicà en mans dels socialdemòcrates buscava acabar amb la revolució: es van posar al capdavant d’aquesta, per a poder liquidar-la des d’endins. Per a aconseguir aquest objectiu van arribar a un acord amb l’Estat major alemany: calia aixafar als "bolxevics" espartaquistes i als representants de l’ala més radical de l’avantguarda obrera.

Després d’haver estat alliberada de presó el 9 de novembre, Rosa Luxemburg s’havia llançat a una intensa activitat política en el que serien les últimes setmanes de la seva vida. Dirigia juntament amb Liebknecht el periòdic Die Rote Fahne (La Bandera Vermella), intervenia en mítings i publicava pamflets diaris.

El 31 de desembre, Luxemburg va obrir les sessions del Congrés de fundació del Partit Comunista Alemany (KPD), producte de la fusió dels espartaquistes amb altres grups revolucionaris. Però el nou partit comunista, que havia estat fundat massa tard, en el curs mateix dels esdeveniments revolucionaris, era massa feble política i organitzativament. Com assenyala Wladek Flakin en el seu article “La revolució alemanya fa 100 anys: “Els socialdemòcrates i els militars es van preparar per a aixafar la revolució que havia fet la classe obrera, però aquesta última no tenia un partit revolucionari per a dirigir-la cap al socialisme”.

Malgrat la insistència dels bolxevics, Rosa Luxemburg no es va decidir a formar un partit independent i trencar amb el USPD fins a últim moment: el Partit Comunista d’Alemanya es va fundar l’1 de gener, enmig del fragor revolucionari. Aquella mateixa setmana, el govern socialdemòcrata muntava un incident per a provocar una resposta sense preparació de l’avantguarda obrera a Berlín i aconseguiria els seus objectius [7].

Després d’un intent insurreccional a Berlín molt mal preparat (l’anomenada “setmana espartaquista”), l’exèrcit va deslligar una brutal repressió, amb el suport de bandes paramilitars (els freikorps). El 15 de gener, Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht van ser arrestats i assassinats. La repressió va continuar durant mesos, amb un saldo de milers de morts. Tota la responsabilitat d’aquest crim recau en la socialdemocràcia en el govern.

Espasa i flama de la revolució

Al llarg de la seva vida, Rosa Luxemburg va mantenir intenses polèmiques amb Lenin i Trotsky sobre diversos aspectes de la tàctica i l’estratègia revolucionària. En la qüestió del dret de les nacions a l’autodeterminació, per exemple, sostenia una posició equivocada, sectària.

En la seva obra destaca especialment la batalla teòrica amb el revisionisme de Bernstein, la defensa de la revolució de 1905 i la vaga política de masses contra el conservadorisme sindical, així com el combat a l’estratègia “res-més-que parlamentarista” desplegada per la socialdemocràcia abans de la guerra.

Durant la guerra, va compartir amb Lenin, Trotsky i altres internacionalistes la lluita contra la massacre imperialista i la traïció de la socialdemocràcia. També va denunciar en diferents articles l’oportunisme del “centre” (Kautsky) que mentre criticava de paraula el “nacionalisme”, se subordinava a la majoria guerrerista i sostenia que la Internacional només servia per a “temps de pau” però no per a “temps de guerra”. Dins de l’ala internacionalista, Lenin tenia una línia revolucionària clara: transformar la guerra imperialista en guerra civil i trencar organitzativament amb els oportunistes per a crear noves organitzacions polítiques marxistes independents i una nova Internacional. Luxemburg, en canvi, posava l’eix en una consigna més ambigua: desenvolupar la lluita de classes per a aconseguir la “pau”, al mateix temps que es mantenia com a ala esquerra dins de la socialdemocràcia alemanya, sense formar una fracció il·legal pròpia [8]. Quan la direcció del SPD expulsa finalment al “centre” i a la “esquerra” alemanya al gener de 1917, Kautsky i Haase formen el Partit Socialdemòcrata Independent d’Alemanya (USPD) i la Lliga Espartaquista s’uneix aquesta organització.

En començar la revolució russa, Luxemburg va donar suport al govern dels soviets com a part de la lluita per la revolució mundial. La seva feblesa més gran, no obstant això, va ser no haver comprès a temps la necessitat de formar un partit revolucionari independent a Alemanya. En la situació revolucionària oberta en 1918, el KPD acabat de constituir no comptava amb la força material ni l’experiència necessària per a intentar canviar el curs dels esdeveniments.

Rosa Luxemburg va ser una les dirigents revolucionàries més importants de la història del moviment socialista: gran esperit de combat, brillant teòrica marxista i lluitadora incansable. A cent anys del seu assassinat, reprendre el llegat de la seva vida i obra, conèixer els seus importants encerts i també els seus errors, és una tasca fonamental per a noves generacions que es proposin construir organitzacions revolucionàries a nivell mundial. Com va escriure la seva amiga i camarada, Clara Zetkin: “Espasa i flama de la revolució, el seu nom quedarà gravat en els segles com el d’una de les més grandioses i insignes figures del socialisme internacional” [9]

Notes

[1] Aquest any, el partit va obtenir 1.400.000 vots i 35 diputats al Reichstag. Els anys següents continuaria aquesta tendència: en 1905 va aconseguir 400.000 afiliats i en 1912 es va convertir en la primera força parlamentària amb 110 diputats. Comptava amb poderoses associacions obreres, agrupacions de dones, desenes de periòdics i centres culturals.

[2] Luxemburg, Rosa; Reforma o revolución, versió online en marxists.org.

[3] Luxemburg, Rosa; Huelga de masas, partido y sindicatos. Segle XXI, 1974, 2005.

[4] Albamonte, Emilio i Maiello, Matías, Estrategia socialista i arte militar, Ediciones IPS, 2018.

[5] Luxemburg, Rosa, La crisis de la socialdemocracia alemana (Fullet de Junius). Versió online en marxists.org.

[6] Luxemburg, Rosa, La Revolución Rusa, Madrid, Akal, 2017.

[7] Veure Albamonte, Emilio i Maiello, Matías, ob. cit.

[8] Aquests debats es van expressar en les discussions cap a la conferència de Zimmerwald, en la qual Lenin va quedar en minoria com a ala esquerra. També es reprenen en la crítica de Lenin al Fullet de Junius, publicat per Rosa Luxemburg en 1916 baix pseudònim. Per a més desenvolupament, veure: AAVV, Marxistes en la Primera Guerra Mundial, Edicions IPS, 2014.

[9] Zetkin, Clara, “Rosa Luxemburg”. Versió online en marxists.org.




temes relacionats

Història   /    En Català   /    Rosa Luxemburg   /    Internacional

Comentaris

Comentar